martes, 20 de diciembre de 2011

LA RESTAURACIÓ. (Activitats de Nadal, 2n de Batxillerat)


1.- Quin sistema polític va idear Cánovas del Castillo per a assegurar la Restauració de la monarquia? Quins van ser els suports principals?

2.- Quins mecanismes asseguraven durant la Restauració l’alternança en el poder entre els partits dinàstics? Quines semblances i quines diferències hi havia entre els conservadors i els liberals? Quins grups polítics quedaven marginats del sistema?.

3.- Com i per què es van gestar moviments nacionalistes a Catalunya, País Basc i a Galicia?.

4.- Quina va ser la política dels governs de la Restauració en relació amb l’illa de Cuba? Per què es va desencadenar finalment una guerra a favor de la seva independència?.

5.- Quines conseqüències polítiques, econòmiques i socials es van derivar del desastre del 98?, Què va ser el Regeneracionisme.  

sábado, 17 de diciembre de 2011

Pequeños trabajos sobre la mezquita de Córdoba y la Alhambra

Para estas navidades me gustaría que hicieseis dos pequeños trabajos sobre la mezquita de Córdoba y la Alhambra de Granada. Me los presentareis en soporte de papel (la extensión depende de vosotros pero estaría bien entre 5 y 10 folios), podéis incluir fotos (pequeñas por favor). Valoraré positivamente que ampliéis información en otras fuentes (que deben ser reflejadas en la bibliografía), así como también que alguno de vosotros aborde el tema desde un punto de vista original, no la simple descripción formal de los edificios (por ejemplo artistas (pintores, músicos, escritores, etc) a los que les haya influido el arte hispanomusulman, importancia de los jardines y el agua en la arquitectura nazarí, los artistas bizantinos que llegaron a Al-Andalus para trabajar en la mezquita, las influencias orientales que aportó el arte islámico a occidente, etc.

jueves, 15 de diciembre de 2011

Article "CRISI ACTUAL".

Interessant i suggerent article d'Ignacio Ramonet" al voltant d'una paraula que apareix sovint en aquest temps de crisi ... los "MERCADOS". Enviat a més des de l'hospital....


Le Monde Diplomatique” Diciembre 2011

La gran regresión

Ignacio Ramonet


País: Global, Unión Europea
Tema: Banca, Economía, Finanzas, Crisis económica, Reformas económicas



¿A qué llamamos “mercados”? A ese conjunto de bancos de inversión, compañías de seguros, fondos de pensión y fondos especulativos (hedge funds) que compran y venden esencialmente cuatro tipos de activos: divisas, acciones, bonos de los Estados y productos derivados.
Para tener una idea de su colosal fuerza basta comparar dos cifras: cada año, la economía real (empresas de bienes y de servicios) crea, en todo el mundo, una riqueza (PIB) estimada en unos 45 billones (1) de euros. Mientras que, en el mismo tiempo, a escala planetaria, en la esfera financiera, los “mercados” mueven capitales por un valor de 3.450 billones de euros. O sea, setenta y cinco veces lo que produce la economía real...
Consecuencia: ninguna economía nacional, por poderosa que sea (Italia es la octava economía mundial), puede resistir los asaltos de los mercados cuando éstos deciden atacarla de forma coordinada, como lo están haciendo desde hace más de un año contra los países europeos despectivamente calificados de PIIGS (cerdos, en inglés): Portugal, Irlanda, Italia, Grecia y España.
Lo peor es que, contrariamente a lo que podría pensarse, esos “mercados” no son únicamente fuerzas exóticas venidas de algún horizonte lejano a agredir nuestras gentiles economías locales. No. En su mayoría, los “atacantes” son nuestros propios bancos europeos (esos mismos que, con nuestro dinero, los Estados de la UE salvaron en 2008). Para decirlo de otra manera, no son sólo fondos estadounidenses, chinos, japoneses o árabes los que están atacando masivamente a algunos países de la zona euro.
Se trata, esencialmente, de una agresión desde dentro, venida del interior. Dirigida por los propios bancos europeos, las compañías europeas de seguros, los fondos especulativos europeos, los fondos europeos de pensiones, los establecimientos financieros europeos que administran los ahorros de los europeos. Ellos son quienes poseen la parte principal de la deuda soberana europea (2). Y quienes, para defender –en teoría– los intereses de sus clientes, especulan y hacen aumentar los tipos de interés que pagan los Estados por endeudarse, hasta llevar a varios de éstos (Irlanda, Portugal, Grecia) al borde de la quiebra. Con el consiguiente castigo para los ciudadanos que deben soportar las medidas de austeridad y los brutales ajustes decididos por los gobiernos europeos para calmar a los “mercados” buitres, o sea a sus propios bancos...
Estos establecimientos, por lo demás, consiguen fácilmente dinero del Banco Central Europeo al 1,25% de interés, y se lo prestan a países como, por ejemplo, España o Italia, al 6,5%... De ahí la importancia desmesurada y escandalosa de las tres grandes agencias de calificación (Fitch Ratings, Moody’s y Standard & Poor’s) pues de la nota de confianza que atribuyen a un país (3) depende el tipo de interés que pagará éste por obtener un crédito de los mercados. Cuanto más baja la nota, más alto el tipo de interés.
Estas agencias no sólo suelen equivocarse, en particular en su opinión sobre las subprimes que dieron origen a la crisis actual, sino que, en un contexto como el de hoy, representan un papel execrable y perverso. Como es obvio que todo plan de austeridad, de recortes y ajustes en el seno de la zona euro se traducirá en una caída del índice de crecimiento, las agencias de calificación se basan en ello para degradar la nota del país. Consecuencia: éste deberá dedicar más dinero al pago de su deuda. Dinero que tendrá que obtener recortando aún más sus presupuestos. Con lo cual la actividad económica se reducirá inevitablemente así como las perspectivas de crecimiento. Y entonces, de nuevo, las agencias degradarán su nota...
Este infernal ciclo de “economía de guerra” explica por qué la situación de Grecia se ha ido degradando tan drásticamente a medida que su gobierno multiplicaba los recortes e imponía una férrea austeridad. De nada ha servido el sacrificio de los ciudadanos. La deuda de Grecia ha bajado al nivel de los bonos basura.
De ese modo los mercados han obtenido lo que querían: que sus propios representantes accedan directamente al poder sin tener que someterse a elecciones. Tanto Lucas Papademos, primer ministro de Grecia, como Mario Monti, Presidente del Consejo de Italia, son banqueros. Los dos, de una manera u otra, han trabajado para el banco estadounidense Goldman Sachs, especializado en colocar hombres suyos en los puestos de poder (4). Ambos son asimismo miembros de la Comisión Trilateral.
Estos tecnócratas deberán imponer, cueste lo que cueste socialmente, en el marco de una “democracia limitada”, las medidas (más privatizaciones, más recortes, más sacrificios) que los mercados exigen. Y que algunos dirigentes políticos no se han atrevido a tomar por temor a la impopularidad que ello supone.
La Unión Europea es el último territorio en el mundo en el que la brutalidad del capitalismo es ponderada por políticas de protección social. Eso que llamamos Estado de bienestar. Los mercados ya no lo toleran y lo quieren demoler. Esa es la misión estratégica de los tecnócratas que acceden a las riendas del gobierno merced a una nueva forma de toma de poder: el golpe de Estado financiero. Presentado además como compatible con la democracia...
Es poco probable que los tecnócratas de esta “era post-política” consigan resolver la crisis (si su solución fuese técnica, ya se habría resuelto). ¿Qué pasará cuando los ciudadanos europeos constaten que sus sacrificios son vanos y que la recesión se prolonga? ¿Qué niveles de violencia alcanzará la protesta? ¿Cómo se mantendrá el orden en la economía, en las mentes y en las calles? ¿Se establecerá una triple alianza entre el poder económico, el poder mediático y el poder militar? ¿Se convertirán las democracias europeas en “democracias autoritarias”?

(1) Un billón = un millón de millones.
(2) En España, por ejemplo, el 45% de la deuda soberana lo poseen los propios bancos españoles, y los dos tercios del 55% restante, los detentan establecimientos financieros del resto de la Unión Europea. Lo cual significa que el 77% de la deuda española ha sido adquirida por europeos, y que sólo el 23% restante se halla en manos de establecimientos extranjeros a la UE.
(3) La nota más elevada es AAA, que, a finales de noviembre pasado, sólo poseían en el mundo algunos países: Alemania, Australia, Austria, Canadá, Dinamarca, Francia, Finlandia, Países Bajos, Reino Unido, Suecia y Suiza. La nota de Estados Unidos ha sido degradada, en agosto pasado, a AA+. La de España es actualmente AA-, idéntica a la de Japón y China.
(4) En Estados Unidos, Goldman Sachs ya consiguió colocar, por ejemplo, a Robert Rubin como Secretario del Tesoro del Presidente Clinton, y a Henry Paulson en esa misma función en el gabinete de George W. Bush. El nuevo presidente del Banco Central Europeo, Mario Draghi, fue también vicepresidente de Goldman Sachs para Europa de 2002 a 2005.

viernes, 9 de diciembre de 2011

ESPANYA EN XIFRES - 2011

L'INE ha publicat l'annuari "Espña en cifras - 2011, amb dades oficials actualitzades d'Espanya i la Unió Europea de 2010 (de 2011 és impossible perque l'any encara no s'ha acabat).
Podeu consultar-lo o descarregar-lo del següent lloc:
INE: Espanya en xifres - 2011

miércoles, 7 de diciembre de 2011

ELS GREMIS II

LOS GREMIOS
Un gremio es una agrupación de personas de una misma profesión regida por reglamentos para defender sus intereses.
ORIGEN
Surgieron como resultado de la libre asociación, a la que se hizo obligatorio pertenecer, de los artesanos de las ciudades, a partir del siglo XI, y del interés de los poderes municipales por controlar la calidad y el precio de los productos, y así evitar la competencia de artesanos extranjeros y las oscilaciones de los precios.
Los primeros gremios fueron cofradías religiosas ó semireligiosas con poco significado, con poco significado económico. Probablemente, formaron el núcleo alrededor del cual se desarrollaron los primeros municipios.
CARACTERÍSTICAS
-Poseían un ámbito local y carácter obligatorio.
-Divididos en escalas profesionales.
-Fueron importantes los gremios de alfareros.
-Estaban regidos por un estatuto especial.
-Controlaban toda la actividad artesanal y evitaban la competencia, facilitando
las materias primas a todos componentes de los gremios a los mismos precios y fijando el tipo y cantidad de productos.
-Formaban parte de cofradías.
-El horario de trabajo no era el mismo en todas las estaciones. Trabajaban más
en verano y tenían más días festivos que en la actualidad. Las vísperas de festivos trabajaban menos horas.
-Los gremios de comerciantes adquirieron privilegios y poderes judiciales y legislativos en las ciudades: Los gobernantes de las grandes ciudades como Venecia, eran delegados de los gremios
-Inspirados en principios de mutualidad y religiosidad.
ORGANIZACIÓN
Su organización era jerárquica y establecían tres categorías:
Aprendices: Trabajaban sin sueldo de tres a seis años en el taller de un maestro conviviendo con él y aprendiendo el oficio.
Oficiales: Artesanos especializados que cobraban salarios. Estaban guiados por un maestro.
Maestros: Dueños de los talleres y de los instrumentos de trabajo.
El puesto de trabajo como maestro se alcanzaba tras superar una prueba, por parte de los oficiales, que consistía en realizar una “obra maestra” que demostrase su habilidad y dominio del oficio. Los maestros ponían dificultades al acceso de los oficiales a la maestría para evitar que se produjera competencia.
Las mujeres normalmente trabajaban en el campo y vendían sus productos en el mercado local, sin embargo algunas trabajaban en talleres artesanales elaborando o vendiendo productos en la tienda del taller, artesanía textil.
No podían acceder a la maestría, pero podían haber excepciones. Sin embargo la viuda de un maestro podía continuar con el taller de su marido con la ayuda de otros maestros del gremio, pero no podían tener aprendices.
LAS COFRADÍAS
Asociaciones de carácter benéfico y religioso formadas por miembros de los gremios.
Todas las cofradías tenían un santo protector o patrón cuya festividad se celebraba.
Cada cofradía dedicaba a sus santos patronos capillas y retablos en la iglesia de la ciudad.
Participaban en las procesiones que se celebraban en la ciudad con motivo de una festividad religiosa o de la fiesta del patrón.
Cada miembro pagaba una cuota que se destinaba a obras de caridad o al culto del santo patrón.
Tenían una bandera que les identificaba.
En la actualidad sigue la tradición de celebrar la festividad del santo patrón de algunos oficios.
LAS NORMAS
Los gremios defendían sus intereses a partir de unas normas.
Fijaban unas minuciosas ordenanzas en las que se indicaban las técnicas de trabajo, los instrumentos que debían utilizarse, el número de empleados y los días festivos. Fijaban la cuota que debían pagar y las normas para realizar y vender los productos, los cargos necesarios para distinguir el gremio y cuestiones de carácter benéfico-religioso, como la obligación de asistir a entierros de personas vinculadas al gremio.
Cada gremio tenía unas normas y un lugar donde reunirse. Las capillas de los santos patrones o los edificios construidos para tal uso, sobre todo para los gremios más ricos. Las normas que tenían les convirtió en reguladores de la economía en los siglos XIV y XV.
Todos los artesanos de un oficio se establecían en una misma calle que a veces recibía el nombre del oficio que ejercían los gremios. Actualmente algunas calle siguen conservando el nombre del oficio que allí se ejercía como: CUCHILLEROS, CURTIDORES, TEJEDORES, LABRADORES, ZAPATEROS, CERRAJEROS, etc.
En la actualidad prácticamente no existen gremios, en su lugar hay hermandades que son grupos parecidos a los que formaban los gremios pero a pesar de eso, aún se conserva un considerable patrimonio urbanístico y arquitectónico de la época.
HECHOS HISTÓRICOS
Los primeros gremios fueron cofradías religiosas y alrededor de estas se desarrollaron los primeros municipios medievales.
En el siglo XI los gremios comerciantes se esparcieron por toda Europa. Inicialmente solo eran comerciantes y artesanos de la misma rama de producción; posteriormente solo se componían de artesanos, que se separaron de los gremios de comerciantes, los cuales estaban compuestos de intermediarios y mercaderes.
Tuvieron gran importancia hasta que se proclamó la libertad en el trabajo a finales de la edad media.
Las normas de los gremios se hicieron opresivas al aparecer las primeras maquinas, debido a que las normas estaban basadas en mantener un estado social individual y no dejaban espacio a la iniciativa personal.
Las industrias recibieron privilegios al desarrollarse, para lograr mantenerse al margen de los gremios.
La mayoría de los maestros preferían estar en pueblos menos desarrollados que someterse a las estrictas normas de los gremios.
También, el rígido control que establecían sobre la producción los enfrentó al desarrollo y a la renovación tecnológica iniciada en la edad moderna. Debido a esto en el siglo XVIII los gremios entraron en decadencia paralelamente al auge del capitalismo y la industrialización; perdieron importancia y comenzaron a llamarse hermandades, las cuales aún existen en la actualidad.

LA CIUTAT MEDIEVAL

http://youtu.be/0l3TnxKs_C8

LES UNIVERSITATS. Sorgiment.

Surgimiento de las Universidades


ELS CÀTARS A LA PENÍNSULA IBÈRICA

                                                       ELS CÀTARS A ESPANYA

Durant els gairebé mil anys que va durar el període que coneixem com a Edat Mitjana, van sorgir en tota Europa centenars de heretgies. Sens dubte la que més problemes va provocar a l'Església Catòlica va ser el catarisme, que en algunes dècades es va estendre per una bona part de l'Europa meridional, a més d'Alemanya i fins i tot Anglaterra.

En parlar de càtars o albigesos, com alguns autors denominen de forma errònia a aquest moviment herètic, gairebé sempre es tendeix a considerar-ho o relacionar-ho gairebé exclusivament amb el sud de França, més concretament amb el Llenguadoc, oblidant que altres parts d'Europa van ser refugi dels seguidors d'aquesta heretgia. Si la veritat és que va ser en el nord d'Itàlia, principalment en la Lombardía, així com en algunes zones balcàniques on més força van tenir, és poc conegut el fet que una bona part de l'Espanya medieval va comptar amb importants enclavaments càtars, i que alguns dels seus dirigents van suposar un important problema per a les autoritats religioses.


Els orígens



No anem a estendre'ns en un tema sobre el qual existeixen excel·lents treballs, però sí esmentarem que, encara que els orígens d'aquesta heretgia molt possiblement siguin alto medieval i oriental, concretament en terres de l'Imperi Bizantí,és a partir de l'any 1000, quan la gent ha superat la por a l'altra part del món predecido per a aquesta data, que moltes sectes i grups herètics proliferen per les terres cristianes. Algunes d'elles, que tenen tendències maniquees i gnòstiques i reben diferents noms depenent de la zona on prediquen, tenen com una de les seves principals funcions denunciar l'estat de perversió i vici en què viu una gran part de l'Església Catòlica i tornar a la pobresa i puresa que al principi va tenir el cristianisme.

És principalment al segle XII que els primers focus de catarisme proliferen i s'assenten sòlidament en terres del sud de França, concretament a Occitània. Per aquells temps el ric Migdia gal és desitjat pel septentrional i ambiciós regne franc, que necessita una excusa per poder envair el sud. El catarisme serà el pretext perfecte per poder envair el Llenguadoc i fer-se amb les seves riqueses.



Catarisme en terres castellanes i lleoneses


Si sembla més lògic que, per la seva proximitat geogràfica, els territoris de Catalunya i també Aragó tinguessin una major influència càtara, també els regnes de Lleó i Castella van veure la florida de dites heterodoxes. Desgraciadament, és poca la documentació que ha arribat fins a nosaltres de la seva presència, però encara així és significativa.
La principal font sobre el catarisme en aquestes terres la tenim en els escrits de Lucas de Tey, que va ser canònic de Sant Isidoro, i que en el seu llibre D'altera vita fideique controversiis adversus Albigensum errors (tom III) ens fa una crònica detallada, i sens dubte subjectiva, de l'existència de comunitats càtares en terres lleoneses. Aquest clergue es trobava de peregrinació a Roma quan va saber per un antic company que una important colònia càtara s'estava estenent per Lleó i Palència. Va deixar immediatament la Ciutat Eterna i va tornar a la seva terra, on pel que sembla va començar una feroç persecució dels càtars lleonesos.
Segons Lucas, aquests heterodoxos, per passar més desapercebuts, es van fer en alguna ocasió passar per jueus, una mica més que discutible.
El catarisme lleonès i castellà havia sorgit, pel que sembla, i segons ens indiquen l'historiador Marcelino Menéndez Pelayo i, abans que ell, el prolífic sacerdot Pare Juan Mariana, dels ensenyaments que alguns occitans van exportar a terres castellanoleonesas seguint el camí de Sant Jaume. Entre aquests predicadores va destacar Arnaldo, un carismàtic occità, possiblement original de Albi, d'ofici copiador de llibres i que es va dedicar al costat d'altres coreligionaris a denunciar els abusos, vicis i la simonia de l'Església.
Davant aquells sermons que van arribar a arrossegar a veritables masses de gents pobres que fins i tot van arribar a enfrontar-se amb els servidors de l'Església, el bisbe de Lleó l'any 1216, de nom Rodrigo, va manar expulsar a molts d'ells dels seus territoris. Allò va semblar calmar alguna cosa la influència càtara en aquestes terres, però a la mort d'aquest bisbe, esdevinguda l'any 1232, els heretges van tornar amb major força, i fins i tot van arribar a establir-se a més d'en terres lleoneses i palentines, en diferents localitats burgaleses, inclosa possiblement la seva capital.
L'Església va decidir donar un càstig exemplar als *herètics, i va manar flagel·lar a varis d'ells, fins al punt de causar-los la mort en alguns casos. Arribats a l'òbit, eren excomunicats i es prohibia que anessin enterrats en terra santa.
Una vella llegenda assegura que de la tomba d'un dels dirigents càtars ajusticiats va sortir una gran serp que va atacar i va donar mort al bisbe que havia ordenat el càstig. Les autoritats eclesiàstiques van manar desenterrar el cadàver del heresiarca Arnaldo i tirar els seus ossos en un femer de mules. Sabem pel pare Mariana que, 16 anys després de la mort del francès, el lloc on havien estat profanats les seves restes era enclavament considerat sagrat i que molts acudien allí per creure que podrien guarir-se de les malalties que els afligien i bevien d'una font propera suposadament “sagrada”.Es va intentar, fins i tot, aixecar una espècie de santuari en aquest lloc.
Però no solament l'Església va prendre represàlies contra els càtars en aquestes terres, sinó que en l'extensa obra de Menéndez Pelayo Els heterodoxos espanyols, llegim que, un personatge com el rei Fernando III ( 1199-1252), conegut com “el Sant” i que va unificar definitivament els regnes de León i Castella, va sentir veritable odi cap a aquells heretges que predicaven pels seus dominis, i no va tenir la mínima objecció no solament a manar cremar a varis d'ells, sinó que, tal com ens diu en la seva obra Menéndez Pelayo, en alguns casos va ser ell mateix qui va prendre la pira. En esmentar al monarca castellanoleonés, hem de recordar que aquest estava casat amb Beatriz de Suavia, una dona que descendia directament d'Enrique V, qui va protagonitzar molts anys abans en la localitat de Goslar (Suavia) una de les primeres matances de càtars que es coneix.
Sabem que l'any 1232, dit monarca va fer ficar en calderes ardents a diversos càtars fins a morir. Sembla ser que alguns d'aquests heterodoxos van escapar a terres més meridionals, i així existeix constància que el rei Fernando va fer constar en lleis i furs de localitats reconquistades com Còrdova, Sevilla o Carmona, una sentència conforme a que qualsevol que seguís aquesta heretgia seria cremat o ajusticiat.
És curiós que Lucas de Tey, en el seu llibre, assegura que els càtars lleonesos utilitzaven com a símbol d'adoració una creu de tres pals en la qual havien incrustats tres grans claus. Alguna cosa que en cas de ser cert seria gairebé exclusiu dels heretges d'aquella zona.
Sens dubte van ser molts els casos de catarisme en aquestes terres, però la falta de documentació que ha arribat fins a nosaltres no ens permet saber en tota la seva extensió la importància d'aquesta herejía en aquells territoris i, en alguns casos, es confon als càtars de Castella i principalment de Lleó, amb la secta contemporània dels Pobres de Lleó que tenien una finalitat més política i revolucionària que religiosa.


*Pseudo càtars o càtars agressius?



Pels més incondicionals del catarisme sembla que aquelles gents que així mateix es deien “puros” no podien seguir conductes violentes tret que en alguna ocasió fora per defensar la seva vida o la dels seus. Però sembla ser que no sempre va anar així, o bé que grups armats es van dedicar al *bandolerisme i el saqueig fent-se passar per càtars.

Sobre actes violents sense motiu aparent al nostre país, ja el geògraf, historiador i cartògraf Fernando Ledesma ens parla de “atac d'albigesos” a diferents poblacions del nord de Lleida i Girona, principalment en la Cerdanya i l'Alt Urgell, com és el cas del poble pirinenc de Prullans, possiblement enclavi templari.

A més, alguns historiadors es pregunten si els temibles brabançones, normalment d'origen navarrès i aragonès, i que es van fer lamentablement famosos durant els segles XII i XIII pels seus atacs a esglésies i fins i tot monestirs, no eren realment bandes de càtars o simpatitzants d'aquesta heretgia agrupats en germanors i que es van dedicar a una guerra de guerrilles contra la mateixa església que els perseguia tant en terres hispanes, com a italianes i principalment occitanes. En el III Concili Lateranense(1179)ja es va demanar l'excomunió d'aquests grups, als quals alguns investigadors defineixen com a simples mercenaris. Fins i tot historiadors com Menéndez Pelayo o Bartolomé Trigó, insinuen que el famós trobador Guillem de Bergadá va poder haver estat un dels seus líders.

Indubtablement entre aquelles gents que denunciaven el obscè luxe i els vicis en què vivien els magnats de l'Església i que donaven un exemple contrari al que havia de donar un bon cristià, va haver-hi grups que van retornar violència amb violència, i que van perdre d'aquesta manera algunes de les simpaties que al principi havien aconseguit, principalment entre el poble pla però, en alguns casos, també entre la noblesa.



Els tres pilars del *catarisme



Molts són els que parlen de catarisme i amb prou feines coneixen quins eren els trets fonamentals d'aquesta heretgia.

Els tres rituals o pilars fonamentals d'aquesta doctrina eren: El consolamentum,que tenia dues variants. D'una banda, la primordial, en què es donava entrada a l'individu en el catarisme, i en el qual es resaven algunes oracions, començant per el “Parenostre”, però amb la variació de canviar la frase “el pa de cada dia” per “el pa sobre substancial”, doncs els càtars negaven que en el pa de l'Eucaristia estigués present Crist i, seguidament, es feia la imposició de mans. D'altra banda, la segona variant era la que es donava als moribunds pel qual se'ls donava l'esperança en el perdó dels pecats.

El segon pilar era el melhorament (millorament), en què cada vegada que un seguidor del catarisme es trobava pel carrer o els camins amb un “perfecte” ( l'equivalent als sacerdots catòlics)s'inclinava tres vegades davant d'ell (o ella) i li demanava: Bon home ( o bona dama), la benedicció de Déu i la vostra”. Aquest acte suposava que feia millor persona al que ho practicava.

I, finalment, el aperalhament ( aparellament) que era una confessió dels pecats en públic, igual que realitzaven els primitius cristians, però sempre davant la presència d'un “perfecte”, i en els pocs casos que no ho hi hagués, davant el més ancià de la comunitat.

Aquests eren els tres pilars primordials del catarisme.

El catarisme: tornada al cristianisme pur. Els càtars eren, abans de res, cristians “purs” i van predicar, van lluitar, i van morir per defensar el retorn de l'Església al cristianisme original, molt lluny de la corrupció i el materialisme que havia envaït gairebé totes les capes de l'Església oficial.
Com els defineix Mestres i Godés, eren “creients que intentaven portar una vidae vangélica”. La seva doctrina podria resumir-se  en uns pocs punts:
Viure en comunitat, en la pobresa (encara que sempre no va anar així, ni molt menys); respectar el precepte de no matar, encara que com ja hem vist, va haver-hi bastants excepcions; no fer juraments, no mentir mai, no blasfemar, no cometre mai adulteri, ajudar-se mútuament entre tots els membres de la comunitat, resar una sèrie d'oracions a unes hores concretes del dia, generalment no menjar carn ( en alguns casos, rebutjaven fins i tot els ous), i en el cas dels perfectes, practicar l'abstinència i la continència. Com veiem, era la tornada la puresa del cristianisme primitiu, amb molt poques variants.
Possiblement, la seva singularitat era el dualisme que van defensar com a pilar fonamental, doncs para ells hi havia un Déu bo, que creava el bé, i Satanàs, que era qui feia el mateix però amb el mal.Els dos eren eterns i la seva confrontació era universal i intemporal. Déu per a ells no eren totpoderós com l'és per a l'Església, i existien tres estadis de la Creació: La caida de Satanàs, la missió de Jesús, i la tornada al Cel. En poques paraules, una barreja de cristianisme primigeni, amb una gran dosi de maniqueisme. Càtars i Vaticà.
Com és de suposar, des d'un principi, els papes es van oposar frontalment a una heretgia que, per humil i senzilla, podia oradar els fonaments del poder religiós establert. Pontífexs com Inocènci II

 ( 1130-1143), Alejandro III (1159-1181), que va viure per raons polítiques un temps en terres franceses i va conèixer de primera mà l'extensió del catarisme, o Celestino III ( 1191-1198) ja es van oposar als heretges que s'estenien perillosament per diferents regnes europeus. Però seria Lotario de Segni, que prendria el nom de Inocenci III (1198-1216), qui es convertiria en el pitjor enemic dels càtars, doncs sota el seu pontificat es va fundar l'ordre dels dominics, enemics acèrrims dels heretges, i va predicar la croada contra aquests (a més d'altres dues croades contra els sarraïns).
Amb Sinibaldo Fieschi, conegut com Inocenci IV ( 1243-1254), es va continuar el que ja era un veritable


 genocidi i va esdevenir el succés possiblement més conegut de la persecució contra els càtars: la matança de 


Montsegur. Aquest papa, més militar i polític que religiós, va repartir anatemes i excomunions per milers, i 


no solament va autoritzar, sinó que va fomentar la tortura, com per exemple la estrangulació, a qualsevol 


heretge.

A partir d'aquell moment, el catarisme entra en una crisi que ho portarà gairebé a desaparèixer, però seguirà durant gairebé un segle sent víctima de les persecucions papals.


Guia maleïda de Catalunya: Càtars i heretges a Catalunya. Editorial Bastet                         

ELS GREMIS

GRÈCIA. Esparta i Atenes. Societat, política i cultura.

                                 ESPARTA

Aspectes socials
La societat d'Esparta es dividia en tres grans grups:
Homioi o els iguals. La seua principal funció era la guerra i dedicaven la seua vida
   al servici de la polis. Al nàixer se'ls examinava per a veure si estaven bé
  formats, si no era així, se'ls eliminava.
Periecs o estrangers. Es dedicaven a l'agricultura, al comerç i
  a l'artesania.
• I
lotes o esclaus. Treballaven les terres dels seus amos i estaven davall
  les seues ordes.


Aspectes polítics
• El sistema de govern era militarista i oligàrquic. Una xicoteta minoria
  de soldats dominava per la força a una població llauradora molt nombrosa.
• L'estat era l'amo de totes les terres que repartia entre els soldats.
• La principals institucions de govern eren:
-
Apella o Assemblea. Nomenava a l'Eforado i elegia als membres
  de la Gerusía i Diarquía.
-
Eforado. La seua funció era mantindre l'orde i la seguretat interna. Reclutava
A l'exèrcit, vigilava els magistrats i controlava el poder dels reis.
-
Diarquía. Tenien funcions religioses i militars.
-
Gerusía o Assemblea d'Ancians. Les seues funcions eren judicials.

Aspectes culturals
• A Esparta, durant este segle, es rebutjava qualsevol pensament individual.
• No es van desenvolupar ni l'art ni la cultura.

                                          ATENES

 Aspectes socials
 • La societat d'Atenes es dividia en tres grans grups:
    -
Ciutadans. Constituïen la classe privilegiada. Eren propietaris de terres i formaven part   
      de l'assemblea. Tenien drets polítics. 
    - Estrangers o metecs. Es dedicaven al comerç i a l'artesania.
    -
Esclaus. Realitzaven els treballs més durs i no tenien drets polítics.
    • Les dones no tenien drets i es dedicaven a les tasques de la llar.

  Aspectes polítics

  • El sistema de govern que seguien era la
democràcia.
  • Les principals institucions de govern eren:
     - L'Assemblea o ecclesia, aprova o rebutja les lleis per mitjà de votacions.
     - Bulé o
Consell dels cinc-cents, controlava els dirigents i redactava les
       Lleis votades en l'Assemblea.
     - Els magistrats posaven en pràctica les decisions de l'Assemblea. Hi havia
        dos classes, els
estrategs i els arconts.
     - L'Helieo o Tribunal de Justícia, format per 6 000 ciutadans triats
        anualment per sorteig.
  • Es va crear l'ostracisme per a evitar que una persona acumulara molt poder i
      abusara d'ell.
  • No havia partits polítics ni parlamentaris; tots els ciutadans podien opinar
      i discutir lliurement.

  Aspectes culturals
  L'esplendor econòmica que es va viure durant el segle V a.C., va facilitar un gran
   desenvolupament cultural, especialment en l'època de Pèricles que va fomentar les lletres
   i les arts.
  • En arquitectura es realitzen obres de caràcter religiós, la més important va ser
     l'Acròpolis i les reconstruccions dels temples de Zeus en Olímpia i Apol·lo
     a Delfos.
  • L'escultura estava molt unida a l'arquitectura. Els escultors més importants
    van ser Fídies (estàtues crisoelefantinas), Tafaner (el Discòbol) i Policleto.
  • Entre els pensadors va destacar Demòcrit (teoria atòmica de l'univers.
  • Els historiadors més importants van ser: Heròdot, va descriure les Guerres
    Mèdiques; Tucídices, Guerra del Peloponés, i Xenofont, la seua obra Hel·lèniques
     pretenia continuar la de Tucídides.
  • Els escriptors més destacats d'esta època van ser Èsquil, obres de mitologia;
    Sòfocles, obra crítica sobre els problemes religiosos i polítics, i Aristòfanes,
     escriptor de teatre còmic, entre altres.