LA CIVILITZACIÓ GREGA

LA CIVILITZACIÓ GREGA

ACTIVITATS

Els grecs parlaven grec i el seu alfabet era el següent:

 

[ACTIVITAT] Intenta escriure el teu nom en grec.

[ACTIVITAT] Explica per què penses que es diu "alfabet". Aleshores, perque el nostre signari d'escriptura es diu "abecedari"?

El territori on vivien els grecs, és a dir els pobles que parlaven grec i que tenien una mateixa cultura, es deia Hèl·lade.

Els grecs no eren un estat unificat, sino que cada ciutat tenia el seu territori i era independent de la resta. Això se'n diu ciutats-estat (un exemple actual seria Mónaco). Els grecs li deien "polis". Així, existia la polis d'Atenes, las polis d'Esparta, la polis de Tebes, etc. Però ells deien Atenes, Tebes, Corint, Esparta, etc.

Una polis estava composta per: la ciutat i el territori on hi havia camps de conreu agraris, muntanyes, boscos, de vegades arribaven a la mar, i varis llogarets o poblets menuts.

Mira uns dibuixos idealitzats:

La polis més coneguda i important era Atenes. Fixat com de gran era el seu territori:

[ACTIVITAT] Descarregat o imprimeix el mapa següent i situa les polis gregues més importants (hauràs d'informar-te en el llibre i altres llocs).

[ACTIVITAT] Els grecs es van escampar per la Mediterrània i el Mar Negre. Pinta i posa nom als territoris i colònies gregues en el mapa següent (Descarregat o imprimeix el mapa).

Aquesta expansió es diu "colonització" i es va produir entre els segles VIII i VI aC. Els motius estan explicats en la pàgina 239 del teu llibre. Ací et pose un esquema del procés (amb les causes i conseqüències).

[ACTIVITAT] Defineix el terme "colònia".

Segles més tard, en el segle IV aC, Alexandre el Gran va escampar la cultura grega molt lluny, per tot un imperi. Encara que l'imperi va durar poc, els regnes que li van seguir van durar molt de temps i van mantindre la cultura grega en territoris molt grans.

[ACTIVITAT] Pinta en el mapa següent l'imperi d'Alexandre el Gran (Descarregat o imprimeix el mapa).

Concepte de mundialització o de globalització

MUNDIALITZACIÓ v GLOBALITZACIÓ

            Les paraules “mundialització” i “globalització” són considerades moltes vegades com a sinònims, encara que no signifiquen exactament el mateix.

            A més, hi ha altres consideracions que aconsellen utilitzar-ne una d’elles.

            Ací van.

            El diccionari normatiu valencià diu que globalització és: “Procés pel qual un fenomen polític, econòmic, social o cultural arriba a ser d’àmbit mundial”. I mundialització és: “Acció o efecte de fer que (alguna cosa) arribe a tindre una dimensió mundial”. En fi, que continuem com estàvem, amb el dubte.

Però si analitzem les paraules ens adonem de coses. “Mundialització” fa referència al “món”, i així és filològicament en totes les llengües romàniques (mudialització, mundialización, mondialisation). En canvi, en les llengües com l’anglés, per a referir-se al “món” utilitzen la paraula derivada de “globus”, és a dir “global” i d’ací deriva en “globalization”.

Pel tant és el mateix una paraula que una altra.

Si Estats Units i altres països anglòfons utilitzen la seua paraula “globalization”, el seu domini cultural, econòmic, polític ... fa que la resta del món utilitze la mateixa paraula encara que traduïda al seu idioma, menyspreant o deixant de banda la paraula que ja tenien en el seu idioma.

Així, nosaltres hauríem de dir “mundialització”, encara que si diem “globalització” ningú ens tancarà a la presó.

Però, què és la mundialització?

            Cal tindre clar que no estem en el primer procés de mundialització. La humanitat ha viscut molts processos de mundialització des de que existeix, escampant-se per tot el món com a espècie, les innovacions tecnològiques del neolític i fases culturals posteriors, l’expansió dels primer imperis, els intercanvis cultural i econòmics arreu àrees mundials cada vegada més grans, etc., fins arribar a l’actualitat. Així estem ara en una mundialització més, en la que ens ha tocat viure.

La mundialització o globalització actual no és un altra cosa que un procés en el que s’estan enfrontant:

-      El mercat contra l’Estat.

-      El sector privat contra els serveis públics.

-      L’individualisme contra la col·lectivitat.

-       L’egoisme contra la solidaritat.

Parlant clar, la globalització és el conjunt de fenòmens pels quals la vida de cada persona del planeta està lligada a decisions preses fora del seu país, i sobre les que a penes té influència. La seua característica fonamental és que es basa en l’aspecte econòmic, amb el suport de la tercera revolució industrial (la de les tecnologies de la informació i comunicació) i de la quarta revolució industrial (la de la intel·ligència artificial).

Ara l’objectiu no és conquerir territoris, sinó conquerir mercats, conquerir riqueses. Això suposa una ruptura total amb el passat econòmic, social, polític i cultural. I els ciutadans es veuen sotmesos a una imposició ineludible: adaptar-se. Adaptar-se i obeir millor als manaments dels “mercats”, eixos amos anònims de les vides de tota la humanitat.

L’objectiu final és crear una persona “mundial”, buida de cultura, de sentit i de consciència del que són les altres persones.

Però resulta que ara la humanitat vol altres coses. Després d’haver aconseguit (en el passat) els drets polítics i socials, ara els ciutadans volen uns drets col·lectius: dret a la pau, dret a una natura preservada, dret a la ciutadania, dret a una informació no contaminada, etc. 

Moltes persones pensen que un altre món és possible, amb una economia més solidària, situant a l’ésser humà en el centre de les preocupacions.

Font: El Atlas de las mundializaciones. Le Monde diplomàtique en español. UNED.