INDÚSTRIA ESPANYOLA. SITUACIÓ EN 2013.
En el segle XXI la indústria espanyola té tres reptes d’envergadura:
- L’avanç de la globalització econòmica, amb una elevada pressió competitiva de Xina.
- La multiplicació de les xarxes internacionals de comerç, a mesura que les noves tecnologies anaven permeten la fragmentació de la producció a escala internacional.
- La crisi econòmica i financera iniciada en 2007 amb la depressió de la demanda en els principals mercats del món desenvolupat.
Davant els dos primers reptes, la indústria espanyola va eixir prou bé, creixent ràpidament, creant ocupació i augmentant exportacions, amb altes xifres de rendabilitat, incorporant-se a les xarxes internacionals de producció, especialment en equips mecànics i de transport per la presència de filials de multinacionals.
De tota manera el creixement del Valor Afegit Brut es va relentitzar respecte a èpoques anteriors i comparat amb altres països europeus. També la productivitat va avançar poc per ser una indústria a base de molta mà d’obra en gran part immigrant. A més va faltar més financiació per dedicar-se els capitals a la construcció. Si s’hagués canalitzat més capital financer i humà a sectors productius industrials i a l’aplicació de noves idees i tècniques de negocis, hui els problemes no serien tan greus.
Les perspectives del futur de la indústria espanyola no eren les més favorables ni optimistes, però la crisi financera mundial i la mala situació espanyola en particular, han fet que des de 2007 la indústria espanyola visca una profunda crisi i recessió de la qual no es veu un camí d’eixida gens clar.
El retrocés industrial es va iniciar abans de la recessió de 2007, però a partir d’aquest any el sector ha perdut el 30% de la producció i, des del 2008, s’han perdut més de 659 000 llocs de treball industrial (el 27% del total). I l’Índex pe Producció Industrial ha caigut un 8’5% en 2012 (porta cinc anys caient, malgrat el lleuger repunt de 2010). Entre 2001 i 2011 el pes de la indústria en el PIB ha caigut del 17’4% al 13%, i si comptem amb el sector energètic, és del 16%, per baix de la mitjana europea del 19%. Si mirem les dades de 2012, estem per baix dels valors anteriors a l’any 2000.
Espanya s’ha sumat al procés de deslocalització, desplaçant-se gradualment l’activitat manufacturera cap a Alemanya, Països Baixos i fora d’Europa.
Entre els problemes de les empreses industrials espanyoles cal comptar que algunes d’elles van deixar de ser competitives amb els canvis tecnològics, incapaces de reformar-se o de canviar els productes (pròsperes i competitives indústries de tubs catòdics per a televisions en el 2000, en el 2005 tancaven per falta de futur del producte i perquè el valor de l’euro les perjudicava de cara a les exportacions). Les empreses preferien vendre els terrenys o solars per a vivendes i altres equipaments abans que adaptar-se a fer noves pantalles LED o plaques fotovoltàiques (es a dir, rellevar productes obsolets per altres de major valor afegit). Les requalificacions dels terrenys com a residencials generaven plusvàlues i incrementaven els tributs per als ajuntaments que no dubtaven en aquestes requalificacions. Els nous compradors es van quedar amb els solars i sense poder fer els pisos o vendre’ls. Els bancs s’han quedat amb els solars però sense diners efectius. I els treballadors es van quedar sense cap treball.
Per què? Els bancs finançaven la construcció amb molta plusvàlua i treball de poca preparació, mentre que la indústria és difícil i requereix molt de talent i educació d’alt nivell. La falta d’inversió i la deslocalització industrial a països amb costos més baixos es van sumar a la caiguda de la productivitat (millorava el 0’5% anual davant el 1’3% anual a Europa). La borbolla creditícia i immobiliària ho tapava tot.
El pitjor de la construcció i la promoció immobiliària és que va absorbir la majoria de recursos financers captats en l’exterior pel sistema bancari espanyol. La política econòmica i fiscal ho va afavorir, amb els explícits resultats actuals.
Des del 2000 la política econòmica espanyola desprestigiava la indústria i potenciava els serveis. Ara intenten recuperar-la perquè sense indústria no hi ha serveis, ja que aquests treballen per a aquella.
Davant un model industrial periclitat s’havia d’apostar per la biotecnologia i la nanotecnologia, però es va fer sense pensar si hi havia base suficient per a fer-ho i deixar morir la indústria tradicional. La indústria tradicional necessita inversions en innovació i encara que el 45% de la inversió en I+D siga generat per la indústria, açò no sembla ser suficient. Tampoc és suficient amb que les exportacions es comporten bé per la seua diversificació (malgrat la crisi i la globalització), perque la falta de crèdit pot portar al col·lapse de totes les empreses.
En l’enfonsament i pèrdua de producció industrial ha influït que el punt de partida fora més baix que la de la resta europea i que molta d’eixa producció desapareguda era la relacionada amb la rajola i la seua indústria auxiliar.
De cara al futur, el problema és que la pèrdua de cada lloc de treball industrial equival a tres treballs més en les activitats relacionades amb ell. I el que és pitjor, continuen les requalificacions dels terrenys industrials en terrenys urbanitzables, infravalorant les repercusions de la pèrdua d’empreses. És normal tancar indústries dins les ciutats, el problema és que no es reubiquen en cap altre lloc. És a dir, menys indústria per al futur i volen retornar a la construcció.
L’ocupació industrial ja és només del 12’8% en 2011, davant el 18% del 2010 i el 16% de la mitjana europea. Encara que s’ha de tindre en compte que una part dels llocs de treball dels sector terciari són serveis complementaris de la indústria, externalitzats directament a empreses de serveis.
La terciarització no és dolenta per ella mateixa, el problema és que la nostra terciarització es basa en l’hostaleria i el turisme, generadors de menys valor afegit que altres activitats. Espanya ha de traure profit del sol i la platja (com qualsevol altre recurs natural) però això no pot significar que el país haja de viure exclusivament d’això.
El potencial de creixement d’una economia depén de la capacitat de generar valor afegit i el creixement es redueix si el valor afegit és baix. Des de fa vint anys, Espanya destaca per invertir en construcció i infrastructures, però no en bens d’equip metàl·lics i maquinària. Un exemple: Espanya és la segona productora de cotxes d’Europa i dotzena del món, però cap marca és espanyola, havent de pagar totes les patents a l’estranger. Lamentable.
És vital reindustrialitzar potenciant els subsectors amb major valor afegit, és a dir, els menys vulnerables a la competència de les economies menys desenvolupades.
Els plans d’incrementar en I+D han fracassat. En 2010 havia de ser el 2% del PIB, amb 2/3 de procedència empresarial. La realitat és un 1’39% del PIB i més de la meitat procedeix del sector privat, i va baixant.
Josep Piqué admet que ha fallado el pilar empresarial. “Yo lo intenté como ministro de Industria pero fracasé. Los incentivos fiscales no funcionaron. Necesitamos un cambio de mentalidad para entender que la I+D no es un gasto, sino una inversión, y las empresas que innovan exportan”.
Les empreses que inverteixen són les mitjanes i grans, i d’eixes no n’hi ha una massa suficient a Espanya.
Els qui poden apostar per la innovació i instal·lar noves empreses sembla ser els grans grups. Abans van inflar salaris per a comprar la pau laboral però es va perdre productivitat. Ara la carta que s’ha de jugar no és la del salari (impossible competir amb Àsia) si no la d’evitar traves administratives, la flexibilitat laboral, un nivell alt de formació laboral, baixos costos energètics i baix absentisme.
El nou patró de creixement ha de buscar el coneixement, el treball de major qualitat, millor qualificat, millor formació professional i amb menys temporalitat que l’actual. En eixe patró, la inversió en I+D+i és essencial. La reducció en I+D+i retardarà la modernització de la indústria i el seu potencial exportador. Però tampoc el govern pareix saber com millorar el capital humà i el capital tecnològic. Només unes poques empreses estan pendents d’assegurar el seu potencial i no pensen només en sobreviure.
Està Espanya a temps de recuperar les fàbriques? Més bé es tractaria de començar de veritat i pujar al carro de les noves indústries.
I malgrat tot, exportem.
En plena recessió, però les empreses espanyoles es superen en vendes a l’exterior i les exportacions creixen, especialment els aliments, productes químics, farmàcia, tèxtil i alta tecnologia. En 2012, s’han incrementat un 3’8% (rècord històric de 222.643 milions d’euros).
Les empreses que superen la crisi han passat a exportar de un 25% a més del 50% de la seua facturació. Això es deu a que s’han adequat a la demanda mundial, a base de bens d’intensitat tecnològica mitjana (amb productes molt a la mesura del comprador i amb canvis constants, no a base de grans sèries), molt demandats allí on venem, és a dir a la UE.
Les branques més castigades per la deslocalització han estat la maquinària i l’electrònica.
L’aposta per la internacionalització ha estat motivada per la vocació exportadora i, sobre tot, per les necessitats de la crisi de consum interna. Han hagut de recuperar competitivitat de manera salvatge però necessària. Ara les exportacions són el 17% del PIB (amb el turismes és el 26%) i s’hauria d’arribar al 20% per a compensar la contracció del mercat intern.
La conclusió és inequívoca. Per a la indústria espanyola resulta crucial recuperar el teixit industrial perdut durant la crisi, reforçant la competitivitat de les diferents activitats i orientar-les gradualment cap al mercat exterior.
Convé no auto-enganyar-se. Els països desenvolupats no poden viure especialitzant-se exclusivament en la producció de serveis, ja que la innovació no por perdre la fabricació com a nutrient essencial, i només una indústria vigorosa garanteix un sector terciari de veritat avançat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario