L'imperi Bizantí

L’Imperi Bizantí: economia, societat, cultura i decadència política

La base econòmica, social i cultural de Bizanci. En el sistema econòmic de l’Imperi Bizantí van tenir gran transcendència la vida urbana i les activitats artesanals i comercials que s’hi relacionaven. Constantinoble, Efes i Tessalònica es consideraven de les més importants de l’època. Així, les ciutats van conservar les funcions que havien exercit durant l’etapa de l’Imperi romà: eren la seu dels bisbats i de les institucions de govern i de l’exèrcit. Igualment, s’hi va desenvolupar una artesania de gran qualitat (seda, esmalts, tapissos…) i eren el centre dels intercanvis comercials.

Constantinoble estava ben situada des del punt de vista comercial i militar, ja que des del seu port es podia controlar per terra i per mar les zones més perilloses d’Orient. A més, el veïnatge amb les fèrtils terres de Tràcia o de l’Àsia Menor oferia la garantia en el subministrament d’aliments.

La ciutat de Constantinoble i la seva zona comercial, el Corn d’Or, formaven un dels ports mediterranis més importants. Allí s’hi creuaven dues rutes de comerç, una marítima que unia la Mediterrània i la Mar Negra, i una altra terrestre, que connectava el continent europeu amb Àsia. S’hi va desenvolupar també una variada artesania, sobretot de producció d’objectes de luxe.

L’Imperi bizantí va gaudir d’una prosperitat econòmica molt gran. La base econòmica de Bizanci la constituïen la riquesa de la terra i el comerç d’exportació, tant d’articles de luxe (teixits, especialment la seda, sola o amb brocats d’or i plata; seguida de peces fines de llana, cotó i lli) com de tecnologia (entre els segles V i X, Constantinoble va exportar la cúpula sobre base quadrada a tot Europa, per exemple). Els bizantins van dominar el comerç mediterrani i les grans rutes que unien Europa amb l’Àsia i l’Àfrica.

Aquest comerç va donar a les arques de l’Estat un superàvit constant i una balança de pagaments comercials favorable. Reflex d’això va ser la fermesa de la moneda bizantina, el solidus, el valor del qual (4,48 grams d’or) es mantindria pràcticament inalterable des de la seva creació per Constantí, fundador de la capital de l’Imperi, fins el segle XII i va convertir-se en la moneda de referència en el món dels intercanvis de l’època.

Tot i això, l’economia de la resta de l’Imperi era fonamentalment agrària. Hi havia grans latifundis en poder dels tradicionals terratinents. També van concedir-se moltes terres als funcionaris que controlaven diverses províncies (els quals tenien el poder civil i militar) i a l’Església per a la creació de monestirs.

Aquestes terres eren conreades per famílies camperoles en règim de colonat. Al principi, hi havia també petits propietaris, però progressivament van anar empobrint-se i van passar a ser controlats pels grans senyors.

Al principi, l’Imperi bizantí va mantenir les formes de vida de l’Imperi romà. No obstant això, després del regnat de Justinià cada cop va anar adoptant més elements d’origen grec. La llengua grega va substituir el llatí com a llengua oficial i l’Església bizantina es va anar allunyant de l’Església de Roma.

L’Imperi bizantí va desenvolupar un art molt ric. Com que a Bizanci la religió era tan important, la major part de les obres d’art que en conservem són religioses. En arquitectura, destaquen les nombroses esglésies, que tenien planta de creu grega i estaven cobertes per grans cúpules. La basílica de Santa Sofia (537) n’és el millor exemple. Un altre element típic de l’art bizantí van ser els mosaics, que cobrien les parets i els sostres de les esglésies i palaus.

Segles VII a XII. Durant la segona etapa, que arriba fins al segle XII, va desaparèixer el caràcter romà de l’administració estatal i es va imposar el grec com a llengua oficial. Malgrat que es va aconseguir d’impedir els intents de conquesta per part de diversos pobles (perses, eslaus, àrabs), al llarg d’aquest període Bizanci va perdre molts territoris, que van passar a pertànyer a l’Imperi Islàmic, a l’Àsia Menor i al nord d’Àfrica, entre d’altres.

Primer els llombards i després els normands van arrabassar a l’Imperi Bizantí les seves possessions al centre i nord de la Península Itàlica (l’Imperi només va poder conservar Venècia durant uns segles). Després, els visigots van expulsar els bizantins de la península Ibèrica. A més, durant els segles VII i VIII, els musulmans van conquerir tota la costa mediterrània de l’Àfrica, i també Síria i Palestina. Des d’aleshores, l’Imperi bizantí va quedar reduït a la península d’Anatòlia, els Balcans i el sud de la Península Itàlica.

En aquest període es va afeblir el poder central de l’emperador enfront de la noblesa terratinent, la qual va aconseguir la immunitat fiscal de les seves possessions i el dret a quedar-se amb els impostos de l’Imperi que pagaven els camperols. Al mateix temps, els senyors van organitzar les seves pròpies forces armades.

A l’Imperi bizantí, la religió amarava la vida i la cultura i era un motiu fonamental de disputes. Per exemple, en el segle VIII, els emperadors van prohibir el culte a les imatges santes; aquesta prohibició va provocar molts avalots i finalment es va haver de derogar.

Al segle IX es va produir la ruptura religiosa entre les Esglésies de Roma i Bizanci. Després d’haver-se restablert la unitat religiosa durant un breu període, al segle XI aquesta es va tornar a trencar, aquesta vegada de manera definitiva. Això va donar lloc al que es coneix com a Cisma d’Orient, amb la separació definitiva el 1054 entre l’Església catòlica, que reconeixia l’autoritat del papa, i l’Església bizantina o ortodoxa, que reconeixia la del patriarca de Constantinoble.

Els monjos ortodoxos van evangelitzar els pobles de l’est d’Europa. Per això, l’Església ortodoxa és la majoritària a països com Rússia, Lituània, Bielorrússia, Bulgària o Romania, entre d’altres, a més de ser-ho també a Grècia i Macedònia, territoris de dominació directa de l’Imperi Bizantí.

Segles XII a XV. A la tercera etapa, que abraça fins al segle XV, l’Imperi va continuar subsistint, però ja força reduït territorialment. A principi del segle XV, només quedava Constantinoble en mans bizantines. La pèrdua del domini absolut sobre la Mediterrània des del segle VII, l’expansió de l’islam i els canvis en l’agricultura, el comerç marítim i l’exèrcit portarien a la descomposició de l’Imperi.

Les causes profundes de la descomposició de l’Imperi les trobem en els enfrontaments amb l’islam els segles VII i VIII que van tallar el gran comerç mediterrani, en la dependència de Bizanci respecte dels mercaders venecians i en l’exigència de fons estatals elevats per pagar els mercenaris de l’exèrcit. La ruïna de l’Estat, la creixent feudalització del camp i el despoblament rural posarien fi a l’Imperi.

Per una part, va perdre el paper comercial que havia acomplert en èpoques anteriors. Per una altra, es van intensificar les lluites internes entre els senyors, els quals van aconseguir augmentar el seu poder polític local, enfront del poder central de l’emperador, cada cop més feble. Per últim, va tenir una gran importància la pressió dels turcs (és a dir, l’Imperi Islàmic sota el control turc).

A tot això cal afegir el fet que una de les croades (expedicions militars beneïdes i que comptaven amb el suport de l’Església de Roma) va ser desviada del seu objectiu inicial (Egipte) i es va dirigir cap a Bizanci: Constantinoble va ser saquejada i el seu territori dividit entre nobles occidentals en principats feudals.

Aquesta llarga decadència política, econòmica i militar de Bizanci va culminar amb la presa de Constantinoble, després d’un setge molt llarg, el 1453, a mans dels turcs otomans. Així es posava fi al vell Imperi Bizantí.