jueves, 31 de marzo de 2011

TEMA 7. URSS.

LA REVOLUCIÓ RUSSA.



El impacto de la revolución soviética.

Parecía evidente que el viejo mundo estaba condenado a desaparecer. La humanidad necesitaba una alternativa que ya existía en 1914. Los partidos socialistas, que se apoyaban en las clases trabajadoras y se inspiraban en la convicción de la inevitabilidad histórica de su victoria, encarnaban esa alternativa en la mayor parte de los países europeos. Parecía que sólo hacía falta una señal para que los pueblos se levantaran a sustituir el capitalismo por el socialismo, transformando los sufrimientos sin sentido de la guerra mundial en un acontecimiento de carácter más positivo: los dolores y convulsiones intensos del nacimiento de un nuevo mundo. Fue la revolución rusa -o, más exactamente, la revolución bolchevique de octubre de 1917- la que lanzó esa señal al mundo, convirtiéndose así en un acontecimiento tan crucial para la historia de este siglo como lo fuera la revolución francesa de 1789 para el devenir del siglo XIX.
Las repercusiones de la revolución de octubre fueron mucho más profundas y generales que las de la revolución francesa. La revolución de octubre originó el movimiento revolucionario de mayor alcance que ha conocido la historia moderna. Sólo treinta años después de 1917, un tercio de la humanidad vivía bajo regímenes que derivaban directamente de la revolución bolchevique y del modelo organizativo de Lenin, el Partido Comunista.

HOBSBAWM, E.J. (1989): La era del imperio (1875-1914), Barcelona, Labor.

martes, 29 de marzo de 2011

ACTIVITATS 4t-A (Dijous, 31 de Març)


ACTIVITATS 4t-A (Dijous, 31 de Març)

1.- Elabora la graella de la pàgina 159, activitat n.15, sobre les CAUSES de la Revolució Russa. Argumenta la diferència entre “Causes Profundes”, “Antecedents” i “Desencadenants”.

2.- Defineix: TSARISME, DUMA, BOLXEVIC i SOVIET, relacionant amb la fi del tsarisme i les revolucions de 1905 i 1917.

lunes, 28 de marzo de 2011

REPRESSIÓ GUERRA CIVIL I POSTGUERRA


* ARTICLE SOBRE LA REPRESSIÓ DURANT LA GUERRA CIVIL I LA POSTGUERRA. (Recordeu que s'ha de treballar per al dilluns)

España masacrada

TEREIXA CONSTENLA 27/03/2011
El capitán Manuel Díaz Criado no admitía peticiones de clemencia. Admitía, eso sí, la visita de mujeres jóvenes. En la aterrorizada Sevilla de agosto de 1936, tomada ya por tropas sublevadas contra el Gobierno republicano, Díaz Criado disfrutaba a sus anchas día y, sobre todo, noche. "Después de la orgía, y con un sadismo inconcebible, marcaba a voleo con la fatídica fórmula 'X2' los expedientes de los que, con este simplicísimo procedimiento, quedaban condenados a la inmediata ejecución", relató un antiguo gobernador civil. Quienes pululaban a su alrededor le consideraban "un degenerado" que rentabilizó su misión represora para "saciar su sed de sangre, enriquecerse y satisfacer su apetito sexual".
Ese mismo agosto, Pascual Fresquet Llopis, matón de la anarquista FAI, se afanaba en ser digno merecedor del nombre de su patrulla: la Brigada de la Mort. Desde Caspe (Zaragoza) comandaba operaciones de limpieza ideológica en el Bajo Aragón, Teruel y Tarragona, rastreando derechistas a los que ejecutar. La brigada se desplazaba en un autobús de 35 plazas, conocido como el cotxe de la calavera, el mismo símbolo que lucían sus ocupantes en las gorras. Donde los inocentes veían matanzas, Fresquet veía actos de "justicia" revolucionaria. Cuando la CNT decidió frenar sus crímenes, en octubre de 1936, habían asesinado a 300 personas.
Díaz Criado y Fresquet son algunos de los numerosos depravados con poder que entre 1936 y 1939 contribuyeron a que ocurriese algo salvaje: las víctimas causadas lejos del frente (200.000) casi se equipararon con las bajas del campo de batalla (300.000). La crueldad hermanó a individuos enfrentados, pero no igualó los acontecimientos. Ni por alcance, ni por duración, ni por origen. El alcance: por cada muerto en zona republicana (casi 50.000) se registraron tres en la franquista (entre 130.000 y 150.000). La duración: los crímenes rojos se concentraron en los primeros cinco meses de la guerra, hasta que el Gobierno se rehizo y recobró las riendas, mientras que el terror franquista siguió hasta el final y se adentró en la posguerra. El origen: el exterminio del enemigo -o del sospechoso de serlo formaba parte del plan de los golpistas para doblegar a la población y arrancar la raíz del mal; por el contrario, las autoridades republicanas combatieron a los colectivos extremistas que ajusticiaban por su cuenta aprovechando el colapso del Estado ocurrido tras el 18 de julio. Huelga añadir que unos habían dado un golpe de Estado y otros defendían un Gobierno democrático.
Al espanto de la retaguardia durante la Guerra Civil viaja el hispanista Paul Preston (Liverpool, 1946) en su nuevo libro, El holocausto español (Debate), donde se recogen las fechorías del capitán Díaz Criado y el matón Fresquet. Y, aun sin conocerlo, el ensayo de Preston también habla de la vida de Valentín Trenado Gómez (Puebla de Alcocer, Badajoz, 1917), que pagó su paso por la milicia republicana con 12 años de encierro en campos de concentración y cárceles. En 1936, el joven Valentín tenía más deseos de divertirse que de hacer la revolución. Hay acontecimientos que, sin embargo, no preguntan. Así que, tras el golpe, recibió un fusil y la orden de dirigirse al frente. "No había cogido un fusil en mi vida", revive ahora en su piso de Sevilla. Pasó la guerra en Extremadura, le hicieron sargento y, cuando recibió la orden de rendirse, caminó igual de obediente hasta Ciudad Real, donde entregó un fusil que para entonces era un viejo conocido. Tras un consejo de guerra, en Sevilla le destinaron a la construcción de un gigantesco canal para regar latifundios de amigos de la causa franquista. Pasaba hambre y miedo, dormía en barracones. En Tetuán le hicieron picar piedra para una carretera. "No había más paga que la comida: lentejas, patatas y calabaza", recuerda Valentín Trenado, consciente de una etiqueta que incomodaría a otros: es ya uno de los pocos supervivientes de la guerra, "el último rojo", le dice su médico.
La biografía de Valentín demuestra que, para los vencidos, no hubo paz, ni piedad, ni perdón. El ensayo de Preston delata la fragilidad de la capa civilizada que recubre a una sociedad. Incomodará, empezando por su título ("Un holocausto es la masacre de un pueblo. Y yo diría que el sufrimiento y el dolor del pueblo español justifican ese título", defiende) y siguiendo por su contenido: los teóricos y los ejecutores del exterminio de las izquierdas, los robespierres revolucionarios, los alimentadores de checas (centros de detención y tortura en zona republicana) y los pequeños héroes tienen nombre y apellidos. Una gran síntesis histórica sobre el drama de la retaguardia que, poco a poco, se va desvelando sin miradas parciales. La dictadura aireó los excesos republicanos y silenció los suyos. Tras la muerte de Franco, en 1975, los historiadores comenzaron a buscar otras piezas del puzle para recomponer los hechos. Con dificultades: faltan documentos y abundan fosas cerradas. Pero el puzle, empujado por investigadores y asociaciones de memoria histórica, progresa. Lo que aflora, estremece. "Dejando de lado la guerra civil rusa y las dos guerras mundiales, en términos relativos, la española fue una sangría sin paralelo en Europa", subraya el historiador Ángel Viñas.
Lo averiguado hoy nada tiene que ver con la verdad oficial asentada cuando Preston era un estudiante que sobornaba a bedeles de la hemeroteca en Madrid para leer diarios de la Segunda República para su tesis. El fantasma de la represión le rondó en sus investigaciones sobre el siglo XX español hasta que en 1998, el año en que publicó Las tres Españas del 36, comenzó a recopilar material y tejió una red de contactos con los historiadores que le han mantenido al día de cada avance. Desde 2003, el libro se ha comido toda la energía del profesor de la London School of Economics. También sus emociones. En su casa de Londres, mientras toma café en una taza donde se puede leer "No pasarán", en honor de las Brigadas Internacionales, el hispanista confiesa que lloró a menudo. "La inmensa mayoría de los que murieron, donde fuera, no tenían que haber muerto. No me había dado cuenta hasta este libro de la represión en zonas donde no hubo resistencia. Hay una crueldad tan gratuita que el coste emocional ha sido altísimo". "Mi esperanza", añade, "es que se pueda leer como una contribución a la reconciliación, lo que no quiere decir olvido, sino comprensión".
Preston cree que un historiador suma varias actitudes. Una es la detectivesca, otra, la de empatizar con los demás. Sabiendo esto es fácil entender por qué su esposa, Gabrielle, le encontraba llorando con frecuencia al volver del trabajo. ¿Qué otra cosa puede hacer alguien cuando se pone en la piel del doctor Temprano o de Amparo Barayón para reconstruir el derrumbe de sus vidas?
Tras la ocupación de Mérida por los rebeldes, se dejó en manos de Manuel Gómez Cantos, un brutal guardia civil, la supervisión de la limpieza. Preston narra su retorcida triquiñuela: "A diario, durante un mes entero, Gómez Cantos recorrió el centro de la ciudad en compañía del doctor Temprano, un republicano liberal, para tomar nota de quienes lo saludaban. De esta manera identificó a sus amigos y pudo detenerlos, tras lo cual él mismo mató al doctor".
Ramón J. Sender, escritor de éxito y de izquierdas, y su esposa, Amparo Barayón, estaban de vacaciones en Segovia con sus dos hijos en julio de 1936. El novelista regresó a Madrid. Amparo y sus hijos se refugiaron en su Zamora natal por considerarlo un lugar más seguro. El 28 de agosto, Amparo, junto a Andrea, su bebé de siete meses, fue encarcelada por el delito de protestar por la ejecución de su hermano. La maltrataron, la vejaron y, el día antes de ejecutarla, le arrancaron a su hija de los brazos para internarla en un orfanato católico.
Es probable que el historiador también hubiera llorado con el testimonio de Mercedes, el nombre falso de una anciana real que perdió a 18 familiares. En el pueblo de Toledo donde ocurrieron los hechos, hace unas semanas revivía lo ocurrido: "En el 36 yo tenía 12 años. Echaron al río Tajo a los dos primeros tíos que mataron, pero el cuerpo de mi tío médico orilló en un pueblo y el forense lo reconoció porque habían sido compañeros de estudio. Al terminar la guerra nos lo entregó. Eran forasteros los que venían a asesinar a la gente que señalaban los del pueblo. A otros tíos los mataron detrás del cementerio. A mi padre lo dejaron morir desangrado, después de tirotearlo por intentar escapar. Yo creo que Dios quiso mucho a mi abuela porque murió el 22 de enero de 1936 y no vio lo que les esperaba a sus 14 hijos".
Las mujeres de la familia sobrevivieron con el alma en vilo, entre amenazas y humillaciones. "Nos llamaban los cuervos negros porque íbamos de luto, a veces venían milicianos a exigir que les diéramos cena y cama, y acabaron echándonos del pueblo". Salieron adelante gracias a gestos solidarios (recibían pan gratis a hurtadillas) y a bordados a destajo de hoces y martillos para la ropa de hombres que odiaban.
Al final de la guerra volvieron al pueblo, enterraron con honores a sus muertos y acudieron a los consejos de guerra como espectadoras. A veces, Mercedes se encuentra a cómplices de los verdugos en el centro de salud o en la carnicería.
Los vencidos no pudieron enterrar a sus muertos ni pedir justicia. Ya con Franco en el poder, unos 20.000 republicanos fueron ejecutados, entre ellos Lluís Companys, a pesar de que había salvado a millares de religiosos y otros amenazados por la furia revolucionaria mientras presidió la Generalitat de Cataluña (10.000 personas salieron en barco gracias a sus pasaportes). Después de muerto, un tribunal confiscó los bienes de la familia Companys y se los adjudicó al Estado. La represión se heredaba. Una anomalía que ya habían anticipado los rebeldes durante la guerra en Burgos, donde Preston ubica el fusilamiento de varias mujeres por el "derecho de representación" de sus maridos huidos.
A las mujeres no bastó con matarlas. Falangistas y soldados usaron con saña la violencia sexual, aunque resulta imposible delimitar su impacto: la violación se borraba a menudo con el asesinato. Preston diferencia la actitud en zona republicana, donde las agresiones sexuales fueron aisladas, y en zona rebelde, donde los mandos militares alentaron los abusos. "Legionarios y regulares han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombres de verdad. Y a la vez a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estos comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen", inflamaba en sus discursos radiofónicos Queipo de Llano.
"La colosal diferencia entre ambas zonas", señala Preston, "tiene que ver con que uno de los principales fundamentos de la República era el respeto hacia las mujeres. En la zona rebelde, la violación sistemática por parte de las columnas africanas se incluye en el plan de imponer el terror". Durante dos horas, las tropas disponían de libertad plena para dar rienda suelta a instintos salvajes en cada localidad conquistada. Las mujeres entraban en el botín. Preston describe la escena que presenció en Navalcarnero el periodista John T. Whitaker, que acompañaba a los rebeldes, junto a El Mizzian, el único oficial marroquí del ejército franquista, ante el que conducen a dos jóvenes que aún no habían cumplido 20 años. Una era afiliada sindical. La otra se declaró apolítica. Tras interrogarlas, El Mizzian las llevó a una escuela donde descansaban unos 40 soldados moros, que estallaron en alaridos al verlas. Cuando Whitaker protestó, El Mizzian le respondió con una sonrisa: "No vivirán más de cuatro horas".
El periodista John T. Whitaker escribió sobre algunos de los episodios más salvajes del avance rebelde: la matanza de 200 heridos indefensos en un hospital de Toledo o la masacre de la plaza de toros de Badajoz. Preston recupera la respuesta del general Yagüe a Whitaker, que dio la vuelta al mundo: "Claro que los fusilamos. ¿Qué se esperaba usted? ¿Cómo iba a llevarme a 4.000 rojos, cuando mi columna avanzaba contrarreloj? ¿O habría debido dejarlos en libertad para que volvieran a convertir Badajoz en una capital roja?".
Al otro lado: Paracuellos. Las conclusiones de Paul Preston no gustarán a Santiago Carrillo. "Decir que no tiene nada que ver es tan absurdo como declararle el único responsable", resume el hispanista en Londres. Tras un denso capítulo dedicado a las sacas de prisioneros militares para ser ejecutados mientras las tropas de Franco asediaban un Madrid rebosante de ira contra el enemigo, el historiador concluye que Carrillo estuvo "plenamente implicado" en la decisión y la organización de las ejecuciones, a pesar de sus desmentidos. En sus memorias, Carrillo asegura que se limitó a ordenar la evacuación de presos para evitar que se perdiese Madrid (los rebeldes habían llegado a la Ciudad Universitaria) y que el convoy fue asaltado. El odio a los militares hizo el resto.
Pero los grandes perseguidos en la zona republicana fueron los curas. "Vestir sotana era suficiente para acabar ante un piquete en alguna tapia o cuneta", escribe José Luis Ledesma en Violencia roja y azul (Crítica). Casi 6.800 religiosos fueron asesinados, a los que se sumaron un sinfín de ataques contra templos y conventos, que fueron incendiados y profanados. "Las iglesias eran saqueadas en todas partes y como la cosa más natural del mundo, puesto que se daba por supuesto que la Iglesia española formaba parte del tinglado capitalista", escribió George Orwell, tras su experiencia como combatiente en las filas del POUM. En Homenaje a Cataluña (1938) relata que durante sus seis meses de estancia en la zona de España donde también se ponía en pie una revolución solo vio dos iglesias intactas. Los clérigos sufrieron a veces torturas, amputaciones y agonías feroces. Para medir el impacto de esta persecución, el historiador Stanley G. Payne recurre a una comparación: "La fase jacobina de la Revolución Francesa acabó con la vida de 2.000 sacerdotes, menos de un tercio del número de asesinados en España".
El anticlericalismo fue un rasgo específicos del conflicto. El brote no fue espontáneo, claro. "La Iglesia católica, que agita la revolución, era vista como parte del statu quo", señala Julián Casanova, catedrático de Historia Contemporánea. Para entender esta persecución son esenciales los capítulos que Preston dedica a describir la placenta del golpe de 1936. La República había aprobado leyes que relegaban a la Iglesia, aliada histórica de la oligarquía y freno modernizador, al plano privado. Se les retira de los colegios y se establecen normas laicas. Amparados en ellas, algunos alcaldes imponen tasas por tocar las campanas o multan por lucir crucifijos. En respuesta a estas provocaciones, la represión del bienio negro (1934-1936) contra la izquierda es jaleada desde los púlpitos, así que los extremistas se van cargando de plomo.
Casi un millar de religiosos asesinados han sido ya beatificados por el Vaticano, que los honra como "mártires". Es una memoria selectiva, sin embargo. La Iglesia sigue sin pedir perdón a las víctimas de los curas que empuñaron armas. Unos cuantos. Preston señala que al comienzo de la guerra en numerosas localidades de Navarra faltaban sacerdotes para decir misa porque se habían largado al frente. La violencia de falangistas y militares recibió bendiciones a tutiplén. Entre las rescatadas por el hispanista figura la del canónigo de la catedral de Salamanca, Aniceto de Castro: "Cuando se sabe cierto que al morir y al matar se hace lo que Dios quiere, ni tiembla el pulso al disparar el fusil o la pistola, ni tiembla el corazón al encontrarse cara a la muerte".
A Unamuno, que había apoyado en las primeras horas el golpe en Salamanca, le horrorizó: "A alguno se le fusila porque dicen que es masón, que yo no sé que es esto, ni lo saben los bestias que fusilan. Y es que nada hay peor que el maridaje de la dementalidad de cuartel con la de sacristía".
Vencidos los ateos, anticlericales y masones, la Iglesia se afanó en salvarlos a partir de 1939. Incluso contra su voluntad. Marcos Ana (Alconada, Salamanca, 1920), que se convertiría a su pesar en el preso político más veterano del franquismo, asistió a escenas dantescas en la cárcel: "Vi a un capellán golpear con un crucifijo a un condenado a muerte porque no quería confesarse". Ninguna superó, sin embargo, lo que vio en el puerto de Alicante el 31 de marzo de 1939, cuando 20.000 desesperados republicanos se descubrieron atrapados en una ratonera, entre las ametralladoras de la División Littorio en tierra y dos minadores en el mar: "Había gente que se tiraba al agua y otros que se saltaban la tapa de los sesos".
Escuchando a Marcos Ana y leyendo a Preston cobra todo su sentido lo escrito por Arthur Koestler en Diálogo con la muerte (1937) mientras esperaba en una cárcel franquista una ejecución por espionaje que finalmente esquivó: "Otras guerras consisten en una sucesión de batallas, esta es una sucesión de tragedias".


© EDICIONES EL PAÍS S.L. - Miguel Yuste 40 - 28037 Madrid [España] - Tel. 91 337 8200


lunes, 21 de marzo de 2011

TEMA 6. TENSIONS I CONFLICTES (1914-1939). LECTURES

La lluita en la tercera dimensió: l’aviació en la I Guerra Mundial
En iniciar-se la contesa, diversos generals van manifestar el seu menyspreu
cap a l’aviació, que consideraven un entreteniment de les classes altes.
La importància de l’aviació va conduir a un increment enorme de la despesa
que buscava augmentar tant la quantitat com la qualitat dels aparells. En
1914 els bel·ligerants a penes tenien més de 800 avions entre tots. No obstant
això, al llarg de la guerra es van construir quasi 150.000 aparells. [...]
Per a ocupar-se d’aquests avions, les grans potències van ensinistrar milers
de pilots, mecànics, observadors i altre personal de suport, i es va produir un
augment descomunal de l’aviació. El Reial Cos d’Aviació britànic va passar de
2.000 persones en 1914 a 291.000 en 1918, moment en el qual s’havia convertit
en la primera força aèria independent del món.
Però l’aviació va adquirir de seguida una complexitat que va fer necessària
l’especialització en tres àrees: l’observació, la persecució i el bombardeig. Els
observadors no solament localitzaven i informaven dels moviments de l’enemic,
sinó que també ajudaven a dirigir el foc de l’artilleria; ja que, com que es
van desenvolupar els sistemes de comunicació amb els artillers, els pilots van
poder ajudar a corregir les imprecisions de tir. Amb la utilització dels observadors
aerotransportats com si foren els seus ulls, l’artilleria podia ocultar-se
i protegir, per tant, les seues bateries del foc enemic.
Però aquest sistema depenia del domini de l’aire. Els avions de persecució
(o caces) van tenir un desenvolupament precoç, amb la missió especialitzada
d’eliminar del cel els avions d’observació enemics. L’invent del dissenyador
aeronàutic holandés Anthony Fokker d’un mecanisme que evitava el tir de la
metralladora quan la pala de l’hèlix estava en la línia de mira, va permetre als
alemanys sincronitzar el motor de l’avió i l’arma. [...] Fins que els aliats van
perfeccionar un sistema semblant, el «flagell dels Fokker» va concedir als
alemanys un avantatge decisiu en l’aire.
Ja en 1915 els avions havien adquirit la suficient fortalesa per a permetre una
tercera missió: el bombardeig aeri. Al maig, avions britànics van dirigir l’atac
contra una fàbrica alemanya de gas verinós, sobre la qual van llançar 87 bombes
amb resultats diversos. [...]
Verdun va assistir als primers esforços coordinats de connectar l’eficàcia de
les forces aèries a la sort de les tropes terrestres. Els avions de reconeixement
alemanys, protegits pels avions de persecució, van fotografiar cada centímetre
de l’ixent de Verdun abans d’atacar. [...] Cal ressenyar que no van atacar
mai la Voie Sacrée, atés que Falkenhayn no volia destruir els mitjans que permetien
a França continuar alimentant els homes dins del matador que ell havia
dissenyat. Els francesos van respondre a l’amenaça aèria alemanya creant
esquadrons de caces que actuaven en equip. Entre aquests esquadrons
hi havia una unitat de voluntaris nord-americans, l’esquadrilla Lafayette, que
van contribuir a la fama dels nord-americans que van combatre del costat
francés. [...]
Michael S. N
una historia global (1914-1918)
EIBERG, La Gran Guerra:, 2006. Adaptat
 


Les trinxeres en la Gran Guerra  

A partir de novembre de 1914 els soldats s’havien enterrat per a poder sobreviure.
Els alemanys van donar l’exemple establint veritables xarxes de trinxeres.
Els anglesos els van imitar, però els francesos i els russos van arreglar
amb menys cura les trinxeres. No s’imaginaven que s’hi estarien enterrats
durant prop de tres anys i que hi viurien les batalles del demà: Xampanya, el
Somme, Verdun. [...]
El seguit d’ixents i entrants es va fer veure ràpidament com a necessari per
a evitar que se’ls enfilara. Quan construïen la xarxa i l’estructura de les trinxeres,
l’atenció dels soldats s’aplicava a la instal·lació dels llocs de vigia. Primer
es col·locaven els filats, maniobra especialment perillosa sota el tir de les metralladores
enemigues; després es preparaven sacs de terra per protegir-se
dels bombardejos i, últimament, s’instal·laven espitlleres per a col·locar-hi els
observadors. [...]
Fins a 1914, els caps militars havien aprés, en primer lloc, a saber concentrar
les seues tropes en un lloc donat. Més que la concentració importa ja el
camuflatge, sobretot el de les peces d’artilleria. [...]
La guerra de trinxeres exigiria un armament especial. Els alemanys van fabricar
una bala amb nucli d’acer i contra els blancs aeris es van utilitzar les
bales lluminoses i les incendiàries per a fer explotar globus i dipòsits d’avions.
Ajupits en les trinxeres, els francesos se sentien vulnerables. A més de les
mines, van haver de témer prompte les amenaces que venien pel cel, les terribles
explosions dels Minenwerfer, que llançaven en vertical projectils de 50
a 100 quilos que podien caure a molt poca distància –de 100 a 500 metres si
era necessari–, mentre que el tir dels canons era massa horitzontal. [...] Durant
molt de temps, els francesos no van tenir res amb què plantar-los cara
i se sentien desarmats. No obstant això, Joffre s’havia interessat abans de la
guerra en una espècie de morter la mostra del qual s’estava fabricant en el
moment de la mobilització, però a conseqüència de la marxa, el segon dia,
de l’oficial encarregat de l’estudi, se’n va suspendre la fabricació. Mentrestant,
es va tractar d’utilitzar el canó del 75, però el tir, com el dels altres calibres,
era massa dispers. En 1915 es va trobar la rèplica en el «obús d’aletes
dels canonets de trinxera», «els xiquets acaronats» de les trinxeres franceses,
que eren molt eficaços i estaven servits per artillers que vivien de prop la vida
dels d’infanteria.
L’altra dificultat en cas d’atac era la xarxa de filat. Els soldats disposaven de
pinces per a tallar-les, però amb gran freqüència morien abans fins i tot d’haver
obert un pas. Es va indicar el fet a Millerand, el ministre de la Guerra,
que, impertorbable, va proposar la utilització de llimes. «Que les tallen amb
les dents i que passen sobre un pont de cadàvers», responien els oficials italians.
Es va assajar el carro portabombes però va ser un fracàs, com el carretó-
escut o el bufador oxhídric del químic Georges Claude. Al final, es van utilitzar
les metralladores, que a costa d’un consum fabulós de bales cisellaven
els pals on es fixaven els filferros i obrien així un pas.
Marc FERRO, La Gran Guerra: 1914-1918, 2002

TEMA 6. TENSIONS I CONFLICTES (1914-1939). PEL·LÍCULES I NOVEL·LES.

Si teniu temps i voleu, podeu llegir alguna d'aquestes novel·les amb temàtica històrica relacionada amb el present tema.
“Adéu a les armes”, Ernest Hemingway.
“El raïm de la ira”, John Steinbeck.
“El gran Gatsby”, F. Scout Fitzgerald.
“Manhattan Transfer”, John Dos Passos.
“Una princesa a Berlin”, Arthur R. G. Solmssen.
“Res de nou al front de l’oest”, Erich Maria Remarque.
“Viaje al fin de la noche”. Louis-Ferdinand Céline.
“Un hijo en el frente”, Edith Wharton.

Si preferiu una pel·lícula, poden valdre:
"Caballo de batalla (War horse)", Steven Spielberg, 2011.
“Días de gloria”.
“Lawrence de Arabia”.
“Gallipoli”. Meter Weir, 1981.
“Camins de glòria” o "Senderos de gloria", Kubrick, 1957.    
“Res de nou al front de l’oest” o "Sin novedad en el frente", Milestone, 1930.
“La gran il·lusió”, Rendir, 1937.
“Cabaret”, Fosse, 1972.
“Los candelabros del emperador”, Fitzmaurice, 1937.
“El raïm de la ira”, John Ford, 1940.
"Ningú no és perfecte”, Wilder, 1959.
“Novecento”, Bernardo Bertolucci, 1976.
"Els intocables d'Elliot Ness".

CRAC DE 1929.

El següent esquema explica les causes de la crisi econòmica dels anys 30 (marcada pel crac de 1929), les característiques que tingué la crisi i de quina manera va busca solucions el govern dels Estats Units.

domingo, 20 de marzo de 2011

PER QUÈ LI DIUEN AMÈRICA?

Extraure les idees principals d’un text. Llig aquest text i completa les frases:



Després de 33 dies de navegació des de les Canàries, Colom va descobrir Amèrica el divendres 12 d’octubre de 1492. Dies després fundava amb el fort de La Navidad el primer establiment europeu a Amèrica, llevat dels assentaments víkings del segle XI. Perquè la importància del viatge de Colom no va ser arribar el primer a Amèrica, sinó ser el primer a tornar i contar-ho. Però és producte de la casualitat i tot un exemple de bona publicitat que Amerigo Vespucci, sense pretendreho, donara el seu nom al nou continent. El mateix Colom, malgrat l’obstinació a dir-li les Índies, deia de vegades que es tractava d’un nou món, el seu germà Bartomeu va escriure en un mapa Mondo Novo, i el mateix Pere Màrtir d’Angleria, que parlava de Nova Terrarum, Novo Orbis, Orbe Novo. Però va ser Amerigo Vespucci qui ho va divulgar amb èxit en els cercles intel·lectuals europeus: la carta enviada al seu amic Soderini on relatava els seus viatges va arribar en el moment oportú al monestir de Saint Die, on el cartògraf Martin Waldseemüller preparava una nova edició de la Geografia de Ptolemeu. Entusiasmat pel relat, va afegir la carta a la seua Cosmographiae Introductio, i va afegir «Però ara que aquestes parts del món han sigut extensament examinades, i una altra quarta part ha sigut descoberta per Amerigo Vespucci, no veig raó perquè no li diguem Amèrica, la terra d’Americus, el seu descobridor», i va incloure aquest nom en el mapa que acompanyava el llibre. L’obra, publicada en 1507, va constituir un èxit editorial, i va facilitar la difusió d’un nom que, per la seua sonoritat i bellesa, va acabar sent adoptat fins i tot pels espanyols.


  M. L. LAVIANA CUETOS, La América española (1492-1898), 1996. Adaptat



• El fort de......... va ser el primer establiment......... a Amèrica.
• La importància del viatge de Colom no fou........ a Amèrica, sinó ser el primer a............... i contar-ho.
•........................ , sense pretendre-ho, va donar el seu nom al nou continent.
• Colom, malgrat la seua obstinació a dir-li............... , deia que es tractava d’un.............. món.
• Però va ser........... Vespucci qui ho............. amb èxit en els cercles........... europeus.
• El................ Martin Waldseemüller va dir: «ara que una altra quarta part ha sigut descoberta per.............. Amerigo no veig raó perquè no li diguem ,..............la terra d’Americus, el seu.................. ».
• L’obra va constituir un èxit ,.................. i va facilitar la difusió d’un nom que, pel seu............... i..................... , va acabar sent adoptat fins i tot pels..................

EL PROBLEMA DEL TRACTE DONAT ALS INDÍGENES PELS CASTELLANS

Els espanyols es van repartir la terra i, juntament amb ella, els indis que l’habitaven. Els abusos comesos contra els indis americans van ser denunciats per alguns missioners, entre els quals va destacar fra Bartolomé de las Casas.


Llig i compara aquests dos textos:



Donarem per compte molt cert i veritable que són mortes en els últims quaranta anys per les tiranies i infernals obres dels cristians, injustes i tiràniques, més de dotze milions d’ànimes d’homes, dones i infants. Dues maneres generals i principals han tingut els que allà han passat, que es diuen
cristians, a extirpar i raure de la faç de la terra aquelles míseres nacions. L’una per injustes, cruels, sagnants i tiràniques guerres. L’altra, després que han mort tots els qui podrien anhelar o sospitar o pensar en llibertat, o a eixir dels turments que pateixen, com són tots els senyors naturals i els homes
barons (perquè generalment no deixen en les guerres amb vida sinó els mossos i dones) oprimint-los amb la més dura, horrible i aspra servitud en què mai homes ni bèsties han pogut ser posats. [...]
La causa per què han mort i destruït tan gran nombre d’ànimes ha sigut únicament el desig dels cristians de posseir or i inflar-se de riqueses en molt pocs dies [...] per ser aquelles terres tan felices i riques, i les gents tan humils, tan pacients i tan fàcils de subjectar-les, a les quals no han tingut
més respecte ni d’elles han fet més compte ni estima, no dic que de bèsties (perquè plauria a Déu que com a bèsties les hagueren tractat i estimat), però igual o menys que fem de les places. I això és una molt notòria i esbrinada veritat, que tots, encara que siguen els tirans i matadors, la saben i la confessen, que mai els indis van fer cap mal als cristians, ans els van tenir per vinguts del cel, fins que van haver rebut d’ells molts mals, robatoris, morts, violències i vexacions.


   FRA BARTOLOMÉ DE LAS CASAS, Queixes sobre la situació dels indis (1552)



Aquestes són les propietats dels indis, per les quals no mereixen llibertats. Mengen carn humana; cap justícia hi ha entre ells; caminen despullats; no tenen amor ni vergonya; són necis eixelebrats. No observen veritat si no és en el seu profit; són inconstants; no saben què és consell; són ingratíssims i amics de novetats.
Es preuen d’emborratxar-se, que tenen vins de diverses herbes i fruits i grans, com cervesa i sidres, i de prendre fums també d’altres herbes que emborratxen, i de menjar-les. Són bestials i es preuen de ser abominables en vicis; cap obediència ni cortesia tenen mossos a vells, ni fills a pares.
No són capaços de doctrina, [...] són traïdors, cruels i venjatius, que mai perdonen; enemics de religió.
Són dropos, lladres; són de judicis molt terrestres i baixos; no guarden fe ni ordre. No es guarden lleialtat marits a dones, ni dones a marits. Són bruixots i endevins, i covards com llebres. Són bruts; mengen polls i aranyes i cucs crus onsevulla que els troben; no tenen art ni traça d’homes.
Quan han aprés les coses de la fe, diuen que aquestes coses són per a Castella, que per a ells no valen gens, i que no volen mudar costums.


                                                                          FRA TOMÀS ORTIZ



Indica quines diferències trobes entre les opinions d’aquests dos frares dominics contemporanis sobre la condició dels indis americans.

DE INDIS

Llig el següent text:

El primer título puede denominarse de la sociedad y comunicación natural. Respecto a esto, sea esta la primera conclusión: Los españoles tienen derecho a andar por aquellas provincias y a permanecer allí,sin daño alguno de los bárbaros, sin que se les pueda prohibir por estos. Se prueba: 1. Por el derecho de gentes, que es el derecho natural o se deriva del derecho natural, pues en todas las naciones se tiene por inhumano acoger mal a los huéspedes y extranjeros, sin causa especial alguna. Y, por el contrario, por
la humanidad y cortesía, portarse bien con los huéspedes, a no ser que los extranjeros hicieren mal al llegar a otras naciones. 2. Al principio del mundo, como todas las cosas eran comunes, era lícito a cada uno dirigirse y recorrer cualquiera región que quisiera. Y no se ve que esto se haya quitado por la división de las cosas. Pues nunca fue intención de las gentes por tal división quitar la comunicación de los hombres. […]
3. Se puede todo lo que no está prohibido o produce injuria a otros o es en detrimento de otros; es así que, como suponemos, tal peregrinación de los españoles es sin injuria o daño de los bárbaros; luego es lícita. […] 10. Por derecho natural todas las cosas son comunes a todos, y el agua corriente y el mar, y los ríos y puertos; y las naves, por derecho de gentes, es lícito atracarlas a ellos, y por la misma razón se consideran públicas; luego a nadie puede prohibirse usar de ellas. De lo que se sigue que los bárbaros harían injuria a los españoles si se lo prohibieran en sus regiones. 11. Ellos admiten a todos los otros bárbaros de cualquiera parte; luego harían injuria no admitiendo a los españoles. 12. Porque si los españoles no pudieran andar entre ellos, esto sería por derecho natural, divino o humano. Por lo natural o divino ciertamente se puede. Si, pues, hubiera una ley humana que lo prohibiera sin alguna causa de derecho natural y divino, sería inhumano y no racional, y en consecuencia no tendría fuerza de ley. […]
Otro (segundo) título puede haber, a saber: la causa de la propagación de la religión cristiana. En cuyo favor, sea la primera conclusión: los cristianos tienen derecho a predicar y anunciar el Evangelio en las provincias de los bárbaros. Esta conclusión es manifiesta, por aquellas palabras de «predicad el Evangelio a todas
las criaturas…» y también por la carta de San Pablo a Timoteo donde le dice: «La Palabra del Señor no está presa...». En segundo lugar se muestra por lo dicho. Porque si tienen el derecho de andar y comerciar entre ellos, pueden por tanto enseñar la verdad a los que quieran oírla, sobre todo en lo que ataña a la salvación y la felicidad mucho más que en lo que atañe a cualquier disciplina humana. Tercero, porque en otro caso, quedarían fuera del estado de salvación si no se permitiera a los cristianos ir a anunciarles el Evangelio.
Cuarto, porque la corrección fraterna es de derecho natural, como el amor; y como todos ellos están no solo en pecado sino fuera del estado de salvación, por tanto corresponde a los cristianos corregirles y dirigirles, y aun parece que están obligados a ello. Quinto y último, porque son prójimos, como arriba se ha dicho.
Es así que Dios manda a cada uno cuidar a su prójimo; luego corresponde a los cristianos instruir a los ignorantes en las cosas divinas.
                                               FRANCISCO DE VITORIA, Relectio prior de Indis recenter inventis


• ¿De qué palabras del texto no conoces el significado? Búscalas en un diccionario.
• ¿Se te ocurre algún sinónimo de título? Si es así, escríbelo.
• ¿Cuáles son, según el texto, los títulos españoles al dominio de América?

AMÈRICA I LA IRRUPCIÓ EUROPEA

http://www.uc.cl/sw_educ/historia/conquista/

molt interesant

CULTURA I CIVILITZACIÓ

El concepte de civilització. És difícil definir el
terme «civilització». Cal assenyalar que«cultura» i
«civilització», dos conceptes en voga des de fa
alguns anys, són nocions prou vagues i difícils
de definir. Hi ha una certa confusió, que es percep
fins i tot en el Diccionari valencià.
Cultura: Conjunt de tradicions (literàries,
historicosocials i científiques) i de formes de vida
(materials i espirituals) d’un poble, d’una societat
o de tota la humanitat.
      • Civilització: Avanç de la humanitat en l’ordre
intel·lectual, social, moral, etc.
És important definir aquests i altres termes que
utilitzen sovint els geògrafs culturals. Així, segons el
geògraf francés Joel Bonnemaison (La géographie
culturelle, 2000), en geografia cultural es
distingeixen quatre nivells, que són, de menor a
major, els següents: els trets o elements culturals,
els conjunts o complexos culturals, les cultures i les
civilitzacions. Aquests nivells es conceben com en
un joc de nines russos, en el sentit que l’element
més simple s’integra en l’element superior.
D’aquesta manera, una civilització inclouria
diverses cultures, integrades al seu torn per
diferents conjunts culturals definits per una sèrie
de trets culturals.
   • El «tret cultural» és l’element cultural més
simple. Pot ser material (per exemple, un estri o
un element del paisatge cultural o humanitzat,
com un camí o un poble), espiritual o artístic
(com una dansa).
        • El «conjunt o complex cultural» es defineix per
una sèrie de trets culturals, units per una finalitat
comuna. Per exemple, la cria de vaques, beure
llet, produir mantega, formatges, iogurts...
podrien ser trets culturals que caracteritzarien un
poble ramader.
Els conjunts culturals poden ser molt diversos:
una llengua, un determinat ritual, un conjunt de
comportaments o un paisatge cultural serien
exemples de conjunts o complexos culturals.
 • La «cultura». Una cultura està integrada per
diferents complexos culturals: una llengua, un
conjunt de comportaments, un paisatge cultural,
etc. Així, per exemple, podríem dir que la cultura
dels lapons inclou el complex cultural de la llet,
la cria del ren, el treball de les pells, etc.
    • La «civilització». Les cultures s’integren en un
estadi superior, les civilitzacions. És, segons Joel
Bonnemaison, una qüestió d’escala.
Actualment, segons aquest i altres geògrafs
culturals, es tendeix a considerar que entre
«cultura» i «civilització» no hi ha una diferència de
naturalesa, sinó una diferència d’escala. És a dir, el
concepte de civilització té un sentit i una dimensió
més àmplia, tant en el temps com en l’espai, que el
de cultura. Així es parla, per exemple, de la
civilització occidental, que s’estén per Europa
occidental i Amèrica del Nord...; es parla també de
les civilitzacions ameríndies i de la civilització
islàmica. Cadascuna d’aquestes civilitzacions conté
un nombre indeterminat de cultures.

MAPES PORTOLANS

El desenvolupament dels «portolans». Amb el
terme «portolà» es designa les cartes nàutiques que
van tenir l’esplendor des del segle XIII al XVI, encara
que van arribar a la seua perfecció en els segles XIV
i XV. En l’origen, els portolans eren uns quaderns
d’instruccions on els navegants anotaven els rumbs
i les distàncies entre els ports, i en un moment
determinat es van il·lustrar amb croquis o mapes,
que es van denominar «portolans» o «cartes
portolanes». Els més antics són genovesos, catalans,
mallorquins i també algerians, sense que es puga
assegurar quins van ser els primers. L’exemplar més
antic que es conserva és la denominada «Carta de
Pisa».
A partir del segle XIII, l’extraordinari impuls que va
arribar a la navegació en la Mediterrània va
fomentar l’aparició d’aquest tipus de mapa, que
sobrepassava en exactitud a tots els anteriors.
• Quasi tots estaven fets sobre pell d’ovella
i orientats al nord magnètic.
       • Representaven més o menys la mateixa zona:
el mar Mediterrani i el mar Negre amb tota
exactitud, i l’oceà Atlàntic, fins a Irlanda, de
manera molt deficient.
• El detall més característic era el minuciós
sistema de roses dels vents i de rumbs que
s’entremesclava sobre tot el mapa. Generalment,
hi havia una o dues roses centrals, envoltada
cadascuna per setze més, de les quals partien
trenta-dues línies radials de diferents colors.
• Constaven, a més, d’una escala gràfica,
generalment graduada en llegües i milles.
Aquests mapes estaven fets a escales que
en el sistema mètric decimal varien, en general,
entre 1:5.000.000 i 1:13.000.000.
• Tenien la finalitat concreta de servir als
navegants; per això la seua preocupació
principal era la descripció de les costes, i per
aquest motiu solament representaren el litoral i
alguns detalls de l’interior. La retolació es reduïa
als ports, els caps i altres detalls de les costes:
una infinitat de noms de lloc rivetejaven la línia
de costa. Les superfícies continentals apareixien
en blanc o adornades amb escuts d’armes,
banderes i retrats de reis; a voltes estaven
representats alguns rius i certes ciutats. Terra
endins la informació era més pobra i menys
fidedigna, a voltes totalment llegendària.
La confecció dels portolans es va estendre fins al
Renaixement i va arribar a un grau de perfecció
considerable, sobretot a través de l’escola catalana,
establida principalment a Mallorca, que era, en els
segles XIV i XV, un encreuament de diverses
cultures, àrab, jueva, catalana i italiana, i un centre
del comerç mediterrani de primer ordre.

Magallanes i la primera volta al món

DESCOBRIMENT D'AMÈRICA - LA VERDADERA HISTORIA PARTE 1/2

miércoles, 16 de marzo de 2011

RESULTATS IIIa OLIMPÍADA GEOGRAFIA

Els resultats finals han estat:

RESULTATS FINALS PER CENTRES


RESULTATS FINALS PER ALUMNES (104 PARTICIPANTS)

1. CARDENAS GONZALEZ, JULIAN           IES Nº 5 SAN VICENTE                   46 Primer premio
2. BENEDICTO CRESPO, FRANCISCO       COLEGIO ALMEDIA                         44 Segundo Premio
3. GÁZQUEZ TORREGROSA, ANTONIO    IES GAIA SAN VICENTE                   43 Tercer Premio
4. BIERNER CAMACHO, SAMUEL             IES FIGUERAS PACHECO                42 Accésit
5. GONZÁLEZ GRAN, LUIS FRANCISCO    COLEGIO INMACULADA JESUITAS   41 Accésit
6. RIPOLL CANO, MARIA                        COLEGIO ALMEDIA                         41 Accésit
7. SEVA JUAN, ANTONIO                        IES ALTAIA                                    40 Accésit
8. BERNABEU VERDU, CARLES                COLEGIO ALMEDIA                          40 Accésit
9. CRESPO OVELLEIRO, DAVID               IES MIGUEL HERNANDEZ                 40 Accésit
10. CASTELLANO PACHECO, JESUS        IES ALTAIA                                     39
36. BEK LÓPEZ, SHARON                       IES ALTAIA                                     33

ENHORABONA A TOTS!





1. COLEGIO ALMEDIA                            41,7 39,737,737,336,036,035,335,335,034,333,733,733,032,332,332,330,028,0
2. IES Nº 5 SAN VICENTE                     
3. COLEGIO INMACULADA JESUITAS     
4. IES ALTAIA                                      
5. IES CABO HUERTAS                         
6. IES LAS ESPEÑETAS                         
7. COLEGIO SANTO DOMINGO              
8. IES Nº 1 TORREVIEJA                       
9. IES MIGUEL HERNANDEZ                  
10. IES COTES BAIXES (ALCOI)            
11. IES CLOT DE L'ILLOT                     
12. IES GAIA SAN VICENTE                  
13. IES FIGUERAS PACHECO                
14. IES ENRIC VALOR                          
15. IES GATA                                      
16. IES SANTA POLA                            
17. IES SAN BLAS                               
18. IES CAP DE L'ALJUB                     
19. IES TORRELLANO                          27,0

martes, 15 de marzo de 2011

LA INDÚSTRIA DE LA CONSTRUCCIÓ.

LA INDÚSTRIA DE LA CONSTRUCCIÓ.
            Té gran rellevància en l’economia espanyola, ja que representa el 10’8% del PIB (2007) i ocupa a el 12’4% de la població activa (2006). Entre 1997 i 2007 va créixer més d’un 7% anual, fent que l’economia espanyola cresquera més que la majoria dels països de la UE. La situació ha canviat amb la crisi financera mundial de 2008 (es va iniciar en 2007), amb un descens de la facturació i augment de l’atur considerables, degut a que es tracta d’un sector molt sensible als canvis de la conjuntura econòmica i al funcionament del mercat financer, per la qual cosa el seu comportament és irregular. El futur és una incògnita.
            També cal tindre en compte que la construcció impulsa un important subsector de la indústria, el dels materials de construcció (ciment, taulellets, rajoles, sanejament, vidre, alumini, formigó, etc.). A més la construcció també impulsa la demanda d’altres subsectors (siderúrgic, químic, material de transport) i genera activitats terciàries (mercat immobiliari, operacions financeres, etc.). Pel tant, la construcció té un important caràcter d’arrossegament i efecte multiplicador d’altres activitats econòmiques. Aquest efecte dinamitzador també s’ha vist frenat amb la crisi de 2008, afectant negativament a tots els subsectors esmentats.
            En la construcció predominen les petites empreses i els autònoms, però el 35% del total de la construcció i el 70 % de les obres públiques estan en mans de les grans empreses (Dragados, FCC, ACS, Acciona, Ferrovial, Comsa), amb un important pes en el mercat espanyol i internacional. Freqüentment les grans empreses subcontracten part de les activitats a petites empreses per a poder fer front a la mobilitat de la mà d’obra.
            Entre les empreses grans es produeix un procés de concentració per a poder competir en el mercat espanyol i europeu, especialment per les obres públiques de la UE. També han diversificat les activitats, participant en empreses de transports i comunicacions i gestionant contractes de servei municipals (aigua, arreplega de fems, neteja ...).
            Un dels objectes de la construcció és l’obra civil (urbanització d’espais, infraestructura de transport, canalitzacions, etc.), la qual ha pujat molt per les ajudes de la UE i per les inversions del govern en millorar les infraestructures.
L’altre objecte de la construcció és l’habitatge (habitual o segona residència). Com que els espanyols prefereixen la compra del habitatge habitual al lloguer, ha augmentat la demanda, la qual repercuteix en l’alça dels preus. En l’increment de la construcció, als arxipèlags i costa mediterrània, també s’han d’afegir les compres dels estrangers (especialment britànics i alemanys) per a segona residència per a la seua jubilació, més d’un milió de vivendes en el que portem de segle.
            Les causes que expliquen la desproporció del creixement immobiliari són múltiples: expectatives irreals de que el preu pujaria indefinidament, enormes beneficis obtinguts amb l’especulació immobiliària, ajudes públiques per a la compra de vivenda i accés fàcil a crèdits amb baixos interessos.
El preu de les vivendes ha pujat, però no ho ha fet en igual mesura el nivell dels salaris, la qual cosa ha provocat un fort endeutament de les famílies, facilitant l’accés a la compra de vivendes els baixos tipus d’interés.
            Les comunitats autònomes amb preus més cars en les vivendes són: La Rioja, Madrid, Catalunya, Balears, Canàries, País Basc i Cantàbria.
            La crisi financera ha provocat el final de la borbolla immobiliària i la brusca desacceleració del sector de la construcció, la qual cosa ha agreujat la situació espanyola davant la profunda recessió que afecta a l’economia mundial. De fet, l’activitat de la construcció, en 2010, ha baixat un 37 % respecte a 2009 (el pitjor resultat de l’Eurozona), i la tendència sembla que continuarà.
            La situació de crisi de la construcció també la podem observar en les xifres d’aportació al PIB, on ha passat del 10’8% del PIB en 2007 al 9’4 % en l’any 2010. I pel que fa a l’ocupació, ha caigut del 12’4% en  2006 al 8’5 % en 2010. Pel que fa a l’atur, també ha augmentat en la construcció (supera el 20 %) i en els sectors relacionat amb ella.
            L’atur i l’endeutament de les famílies ha tingut conseqüències negatives en diversos sectors ja que ha suposat una disminució del consum de bens, el comerç ha baixat les seus vendes i els bancs augmenten la morositat en el pagament de les hipoteques per la qual cosa també han restringit els crèdits.