Els orígens de l'ésser humà. La teoria de l'evolució.
Durant segles es va intentar explicar l’origen del món i de l'ésser humà mitjançant mites i llegendes.
En el segle XIX, les idees i les investigacions d'alguns científics van permetre d'iniciar el canvi cap a una explicació científica que ha desvetllat moltes de les incògnites sobre aquestes dues grans qüestions.
El naturalista Charles Darwin va formular la teoria de l'evolució en l'obra “L'origen de les espècies”, publicada el 1859. Gràcies a l'observació de la natura i de restes fòssils, és a dir, de restes d'animals i plantes incrustats en les pedres ara fa milions d'anys, Darwin va demostrar que el món dels éssers vius no és estàtic, sinó que canvia constantment.
Darwin explicava el canvi de la manera següent:
- Els individus d'una mateixa espècie no són tots exactament iguals, dins de les espècies hi ha una gran variabilitat.
- Els individus que s'adapten més bé al medi ambient (per exemple, els que pel seu color es camuflen millor de cara ais depredadors) són els que sobreviuen i es reprodueixen més. La natura fa, doncs, una selecció natural, és a dir, elegeix les característiques que permeten als individus de sobreviure i reproduir-se.
Charles Darwin (1809-1882) va participar en una expedició científica a bord de la nau Beagle amb el propòsit d’elaborar mapes de les costes d’Amèrica del Sud per a la Corona britànica.
Durant els cinc anys que va durar el viatge, Darwin va poder recollir dades sobre les espècies animals i vegetals de la zona, i també de fòssils d’animals i vegetals extingits. La publicació de “L'origen de les espècies” va ser el resultat de les observacions que va realitzar en aquell viatge.
La teoria de Darwin es va enfrontar al rebuig dels qui opinaven que aquestes idees sobre l'origen dels éssers vius no eren compatibles amb una concepció religiosa de la vida.
Els creacionistes interpretaven textualment les Sagrades Escriptures, afirmaven que tots els éssers vius van sorgir per un procés de creació divina i que no havien patit cap modificació considerable. Si certes espècies s'havien extingit era a causa d'algunes de les catàstrofes que descriu la Bíblia.
La teoria de Darwin no va poder explicar el perquè de la variabilitat dins les espècies ni com es transmetien els trets favorables d'una generació a una altra.
Al cap d'uns anys, els estudis de Gregor Mendel (1822-1884) sobre l’herència dels caràcters, que van ser el punt de partida per a les investigacions degenètica posteriors, van donar la resposta a aquestes qüestions[2].
3. El procés d'hominització
A mitjan segle XIX, alguns científics van considerar que, com qualsevol altre ésser viu, l’espècie humana era el resultat d'un procés evolutiu.
Darwin va proposar en “L’origen de l'home” (1871) que l'ésser humà descendia d'un grup de mamífers intermedis entre simis i humans.
Les investigacions posteriors, basades en les troballes de restes humanes fossilitzades, han permès d'establir els passos o etapes de¡ procés d'hominització o procés evolutiu que duu fins a l'ésser humà actual.
Els científics consideren que l'ésser humà actual descendeix dels homínids, i aquests, juntament amb els ximpanzés i els goril·les, d'un avantpassat comú.
Els homínids tenien les característiques següents:
ü Caminaven en posició erecta, a diferencia dels seus avantpassats. L'adopció del bipedisme va tenir unes conseqüències fonamentals per als homínids:
§ Va ampliar el camp de visió, perquè els ulls eren més amunt; això va facilitar la defensa i la recerca de preses.
§ Va alliberar les mans i els braços de la funció locomotora, per la qual cosa es van començar a aplicar en la construcció d'instruments.
§ Va canviar la posició de la columna respecte de¡ crani, la qual cosa va facilitar un augment de la capacitat i, per tant, de la mida del cervell.
§ Van desenvolupar la capacitat de comunicar-se, per mitjà d'un llenguatge articulat.
§ Van ser capaços de construir instruments que els van permetre d'adaptar-se a les difícils condicions del medi en què els va tocar de viure.
ü La presencia de restes de cultura material és un tret fonamental per detectar la presencia de restes d'homínids en els jaciments.
ü Els homínids van aparèixer a l’Àfrica, concretament a la zona de Rift Vaíley i, des d'allà, es van estendre per l'Àsia i Europa. Posteriorment van arribar a Amèrica i Oceania.
3.1. L'evolució de l'ésser humà.
De la espècie més antiga a la més moderna són:
Australopithecus, són els més nombrosos d'aquests fòssils. Si bé dins del grup existeixen moltes variants, es pot dir que es tracta d'éssers d'aspecte molt primitiu en els quals es barregen els caràcters humans i els simiescos.
Uns dels exemplars més antics d'australopitecs apareguts recentment a Etiòpia es remunten a fa 4.000.000 d'anys (afarensis), 3.000.000 (robustus), 1.600.000 ( africanus) i s'accepta per als més moderns una antiguitat de 500.000 anys.
Les seves característiques més comuns són:
§ Bipedisme per la forma de la pelvis.
§ Capacitat craniana 600 cm3
§ Hàbitat la sabana africana.
§ Viu en bandes petites.
§ Alimentació omnívora i possiblement carronyaire
Homo habilis, els primers fòssils apareguts, van ser al barranc d'Olduvai (Tanzània), on ja s'havien descobert restes d'australopitecs, presenten un caràcter més «humà» que aquestes i han rebut dels seus descobridors, els esposos Leakey, amb una antiguitat d'1.800.000 anys, capacitat craniana de 700 cm3 mandíbula i mà més semblants a les de l'Homo sapiens que les dels australopitecs. Segons molts especialistes, aquests fòssils ja pertanyen al gènere Homo i, per tant, difereixen clarament dels australopitecs degut a les restes culturals trobades:
§ Eines de pedra: Choppers, còdols treballats per una cara, per obtenir una part tallant.
§ Proteccions del vent, això implica una modificació de l’habitat.
§ Capacitat per articular paraules
§ Cacera de forma col·lectiva
Homo erectus. Aquests fòssils humans tenen dates realment allunyades de nosaltres (un milió d'anys per als més antics, uns 500.000 per als més moderns). Aquí també es troben tipus diferents de fòssils humans que han estat agrupats amb el nom comú d'Homo erectus. El conjunt més nombrós és el format per les restes extretes a partir de 1923 de la cova de Zhouloutian (prop de Pequín). Aquest tipus humà va ser anomenat Sinanthropus pekinensis i presenta aquestes característiques:
- Talla semblant a la mitjana actual.
- Capacitat craniana d'uns 1.000 CM3.
- Grans arcs superciliars.
- Mandíbula molt robusta.
- Dentició semblant a la de l'Homo sapiens, però no idèntica.
Presenten caràcters semblants al Sinanthropus uns altres fòssils apareguts, a Java (Pithecantropus erectus), a Algèria (Atlanthropus mauritanicus).
Homo sapiens neanderthalensis, amb una antiguitat que oscil·la entre uns 100.000 anys, els més antics, i uns 30.000 els més moderns. Es tracta de restes humanes que presenten les diferencies físiques següents respecte al tipus humà actual:
- Estatura més baixa d'1,55 m (actualment la mitjana és d'1,65).
- Capacitat del crani semblant a la de l'Homo sapiens (1.450 cm3 però amb certes diferencies de forma (front enfonsat, absència de barra, arcs superciliars molt sortits, etc.).
Els primers fòssils d'aquest grup que van ser estudiats van aparèixer a Europa (l’Homo sapiens neanderthalensis), si bé més endavant es van descobrir fòssils semblants a diversos llocs d'Euràsia i d’Àfrica.
Homo sapiens sapiens. Els fòssils humans més moderns que es coneixen presenten uns caràcters físics pràcticament idèntics als de l'home actual. Aquests fòssils ja apareixen diferenciats en distants races, les mes conegudes de les quals són les descobertes a Europa (raça de Cromanyó, deGrimaldi, de Chancelade, etc.). Totes han estat sempre incloses dins l'actual grup humà: l'anomenat pels naturalistes Homo sapiens sapiens. Els més antics d'aquests fòssils es remunten a uns
40.000 anys enrera.
L'ésser humà actual pertany a l’espècie Homo sapiens sapiens.
No hay comentarios:
Publicar un comentario