MESOPOTÀMIA. RESUM.

                Mesopotàmia, la primera civilització urbana

Dijous,  17-X – 2013

Amb el Neolític, els grups humans s’havien fet agricultors i ramaders i s’havien tornat sedentaris. Posteriorment, fa més de 5.000 anys, la humanitat va fer un gran pas endavant en el seu desenvolupament cultural amb l’aparició de les primeres grans cultures urbanes.

Aquestes civilitzacions van aparèixer a Mesopotàmia, a la vora dels rius Tigris i Èufrates, i, una mica més tard a Egipte, al voltant del riu Nil. Més endavant, van sorgir unes altres cultures urbanes: la hindú, originada a l’entorn del riu Indus, i la xinesa, que va néixer al voltant del riu groc.

Totes aquestes civilitzacions, malgrat les diferències, van compartir una sèrie de característiques que els historiadors anomenem revolució urbana.

Mesopotàmia significa «entre rius», i aquesta civilització fluvial es va anomenar d’aquesta manera perquè el seu territori estava comprès entre els rius Tigris i Èufrates. Va ser la primera civilització de la qual coneixem la història gràcies a l’escriptura, i va tenir ciutats molt importants que es consideren de les més antigues del món.

Així, la història de Mesopotàmia és documentada del 10.000 a.C. al 637 d.C. (data de la conquesta musulmana). El període més important se situa, però, entre el 3100 i el 538 a.C., durant el qual va ser el bressol de tres civilitzacions: la sumèria, la babilònica i l’assíria.

En les civilitzacions urbanes com Mesopotàmia va generalitzar-se l’ús de la roda (que va revolucionar el transport), van utilitzar-se els torns per a l’elaboració de ceràmica, es va inventar l’arada i va descobrir-se la metal·lúrgia del bronze i, més tard, la del ferro.

Totes aquestes civilitzacions urbanes van desenvolupar-se a l’entorn de grans rius. Es tractava de pobles que vivien fonamentalment de l’agricultura, per la qual cosa el control i l’aprofitament dels recursos hidràulics (construcció de dics, canals i recs) eren necessaris per assegurar la supervivència de la comunitat.

La regió mesopotàmica era una zona àrida, però la construcció de canals per al regadiu va permetre que l’agricultura s’hi desenvolupés amb molta intensitat. A més, la seva situació geogràfica la va convertir en una regió clau per al comerç entre l’Àsia Menor, el mar Mediterrani i Síria.

Mesopotàmia va tenir una llarga història. Aquesta civilització va durar des del tercer mil·lenni a.C. fins al segle VI a.C., quan els perses es van apoderar tant d’Assíria com de Caldea, fet que va comportar el final de la civilització mesopotàmica.

Una de les conseqüències d’aquest procés va ser l’aparició d’un poder polític estable i fort que unia les diferents comunitats tribals i coordinava el seu treball: l’Estat. A més, en el marc d’aquestes civilitzacions van néixer les primeres ciutats construïdes de manera ordenada i amb certa planificació, amb carrers, places, edificis públics, muralles i, sobretot, amb una zona monumental on hi havia els palaus i els temples.

L’agricultura va experimentar una gran millora gràcies a la realització d’obres d’irrigació i a la invenció de l’arada tirada per bous, cosa que va contribuir a l’augment de la producció. Tot això va fer possible que ja no calgués un nombre tan gran de persones per a treballar la terra.

D’aquesta manera, paulatinament, va estendre’s la divisió i especialització del treball amb l’aparició de militars, funcionaris, sacerdots, comerciants, artesans i agricultors, entre d’altres. I amb aquest procés sorgirien les primeres diferenciacions socials. Els grups privilegiats tenien tots els drets i la majoria de les riqueses.

El rei, els sacerdots, els nobles i els alts funcionaris i caps militars s’apropiaven, mitjançant els tributs de la major part de la producció agrària (l’excedent), mentre que els agricultors vivien en condicions precàries.

Així, l’aristocràcia estava formada pel rei, la seva família i la noblesa, disposava de gran part de les terres i ocupava els càrrecs més alts. Els sacerdots s’encarregaven dels rituals religiosos, vivien als temples, tenien terres, tallers artesans i col·laboraven en el govern.

D’entre els funcionaris destacaven els escribes, que sabien llegir, escriure i comptar i que, per això, tenien molt poder. Altres funcionaris eren els de correus, els intendents, els copers, etc.

La resta de gent podia ser lliure, si tenia drets, o esclaus, que no en tenien i eren tractats com si fossin coses.

Els pagesos llogaven les terres que envoltaven la ciutat, que pertanyien al rei o al temple. A canvi, havien de donar part de la collita. Cultivaven civada, blat, mongetes, cigrons, cogombres, etc. Usaven arades rudimentàries.

Els artesans treballaven als tallers. Hi havia diversos tipus d’artesans: teixidors, fusters, orfebres, perfumistes, etc.

Les dones eren propietat dels homes, i si treballaven cobraven un salari que corresponia a la meitat del salari que rebia un home adult.

Una de les característiques més importants de les civilitzacions urbanes va ser l’aparició de l’escriptura. Així, a Mesopotàmia, l’escriptura va sorgir com una necessitat dels temples per a controlar la producció, la possessió de les terres i el cobrament dels tributs.

La primera forma d’escriptura va ser la cuneïforme, que s’escrivia mitjançant un burí triangular sobre taules d’argila tova i humida, que després s’endurien al forn. L’ús de l’escriptura va permetre la redacció de lleis, la més important de les quals va ser el Codi d’Hammurabi del segle XVIII a.C. En ell, es concebia la justícia com una forma de revenja. És el famós “ull per ull”:

8. Si un home roba un bou, o una ovella, o un ase, o un porc, o una barca i [allò que l’home ha robat] pertany a la religió o a l’Estat, restituirà trenta vegades el seu valor; si pertany a un ciutadà particular, en restituirà deu vegades el seu valor. Si el lladre no posseeix el necessari per restituir, serà condemnat a mort.

196. Si un senyor treu l’ull a un membre de l’aristocràcia, se li destruirà el seu.

197. Si trenca l’os d’un altre senyor, se li trencarà l’os a ell.

198. Si destrueix l’ull d’un plebeu o trenca l’os d’un plebeu, pagarà una mina d’argent.

199. Si li buida l’ull a l’esclau d’un senyor o li trenca l’os a l’esclau d’un senyor, pagarà a l’amo la meitat del seu preu.

La religió era politeista, és a dir, amb l’existència de diversos déus. Per exemple, Enlil era el déu dels vents, i Ishtar, la deessa de la guerra, l’amor i la fecunditat. Aquestes divinitats representaven elements de la natura, n’hi havia de bons i de malignes i es manifestaven a través dels fenòmens de la natura, dels somnis o de l’art de l’endevinació. Cada ciutat de Mesopotàmia tenia un déu principal, i les diferents guerres entre ciutats que es donarien en el període de l’Antiguitat eren considerades com guerres entre déus.

Els mesopotàmics van ser grans constructors, el seu art era de tipus monumental, amb edificis de grans dimensions. El més representatiu era el temple (ziggurat), una enorme torre construïda sobre terrasses esglaonades amb materials pobres, com el maó i la tova. Els ziggurats tenien diverses funcions: observatori astronòmic, lloc de culte o centre d’endevinació.