L'imperi carolingi

L’Imperi Carolingi

D’entre tots els regnes sorgits arran de les invasions germàniques i la desintegració de l’Imperi romà en el segle V, el que va tenir una força més gran i més amplitud territorial va ser el Regne dels Francs, el qual va esdevenir un Imperi, l’anomenat Imperi Carolingi.

Pipí el Breu

La primera dinastia del regne franc havia estat la merovíngia, de la qual el rei més important, Clodoveu, s’havia convertit molt aviat al cristianisme. A la cort dels monarques merovingis, davant la feblesa dels reis, un càrrec polític molt destacat era el dels “majordoms de palau”, uns funcionaris d’alt rang.

Un d’aquests majordoms, Carles Martell, va ser qui va dirigir les tropes que van aturar la invasió àrabo-musulmana en territori franc (a la Batalla de Poitiers de 732). El seu fill, Pipí el Breu, amb el suport del papat, va destronar el rei merovingi, el 751, va fer-se coronar rei i va establir una nova dinastia, l’anomenada dinastia carolíngia.

A Pipí el va succeir el seu fill, Carlemany, sota el regnat del qual es realitzarien moltes conquestes territorials amb l’objectiu d’intentar tornar a fundar l’Imperi Romà d’Occident

Va destruir el regne llombard, va annexionar-lo i va confirmar el domini papal sobre un conjunt de territoris a la Península Itàlica (els futurs Estats Pontificis). A la Península Ibèrica, va lluitar contra els musulmans i els va obligar a replegar-se al sud del riu Llobregat. Va sotmetre els pobles germànics no cristianitzats del nord i centre d’Europa (com, per exemple, els saxons) i va lluitar contra els pobles eslaus establerts a l’Elba i al Danubi.

Carlemany creia que un sobirà que havia sotmès i governava sobre diferents pobles requeria un títol superior al de rei. A més, el Papa necessitava ajuda i protecció enfront el creixent poder dels bizantins i els llombards. Fruit d’aquestes dues circumstàncies es produiria la coronació de Carlemany com a emperador.

Coronació de Carlemany com a emperador

Així, el dia de Nadal de l’any 800, Carlemany, rei dels francs, un cop assolida la unificació de tota la Gàl·lia, la Llombardia, la Saxònia, la Frísia i la Catalunya Vella, va ser coronat emperador pel papa Lleó III. Era el primer cop des de la caiguda de l’Imperi Romà que algú tornava a fer servir aquest títol a Occident, però aquest nou Imperi distava molt de ser la monarquia universal, ben aviat el contrari, ja que va esdevenir el punt de partença del procés que conduiria cap a la formació del feudalisme europeu.

Carlemany

Com a resultat d’això, l’emperador intervenia en el nomenament dels bisbes i abats i presidia concilis. El títol d’emperador significava tenir dret a dirigir la vida política de tots els cristians i garantir la seva unitat. Per tant, suposava que l’emperador Carlemany estava per sobre de tots els sobirans locals.

Tota l’administració de l’Imperi Carolingi es centralitzaria en la figura de l’emperador i en una cort sense residència fixa.

A la vegada, Carlemany va realitzar una reforma administrativa dividint el territori de l’Imperi en grans circumscripcions, els comtats (uns dos-cents), al capdavant dels quals va posar un funcionari extret de la noblesa franca, el comte, delegat de l’emperador, unit a ell mitjançant un jurament de fidelitat. Al capdavant d’aquests hi situava un comte, que era el funcionari responsable de cobrar els impostos, reclutar homes armats, exercir justícia i rebre els juraments de fidelitat que vinculaven els homes lliures del comtat a l’emperador.

El territori comtal solia dividir-se, a la seva vegada, en vegueries en les quals actuava, en representació del comte, el veguer.

A les zones frontereres de la circumscripció administrativa, que exigien una vigilància militar més accentuada, Carlemany va crear les marques, territoris amb un exercit dirigit pels marquesos (en la pràctica, uns cabdills militars).

Però el control del comte o del marquès no era absolut perquè dins dels seus territoris podien existir bisbats o monestirs i propietats alodials, els titulars de les quals estaven vinculats directament a l’emperador i gaudien de facultats semblants a les dels comtes.

A prop de l’emperador restaven els missi-dominici (missatges del senyor, és a dir, de l’emperador), amb funcions d’ambaixadors volants amb plens poders per resoldre els nombrosos problemes que s’anessin plantejant i per controlar l’activitat dels comtes. És a dir, persones que vigilaven l’actuació de tots aquests funcionaris.

Antigament, els cabdills germànics es comprometien, a canvi de la fidelitat dels seus homes, a proporcionar-los sempre aliments, vestits i armes. A mesura que van entrar en el procés de sedentarització, la garantia de la satisfacció de les seves necessitats materials va consistir en el lliurament de terres, amb persones que les conreaven, perquè els proporcionessin rendes suficients.

Cerimònia de l’homenatge

D’aquesta manera, els caps, per tal d’aconseguir més adhesions, es van veure impulsats de forma constant a intentar la conquesta de noves terres. A mesura que eren conquerides, el rei les concedia en benefici o feu (és a dir, condicionades a la prestació de serveis), als nobles que l’havien ajudat.

Per una banda, per a poder administrar els extensos territoris de l’Imperi, els carolingis es van envoltar de molts funcionaris, als quals lliuraven les terres pels seus serveis. Tant els beneficis com les terres dels funcionaris estaven condicionats a la prestació d’una serie de serveis. Si el vassall o el funcionari no complien amb les seves obligacions vers l’altre, les terres podien retornar al rei.

Amb els senyors, laics o eclesiàstics, el rei establia unes relacions de vassallatge. Mitjançant la cerimònia de l’homenatge, el vassall s’encomanava i jurava fidelitat al senyor (en aquest cas, el rei) i, a canvi, aquest li lliurava el benefici o feu. El vassall, d’aquesta manera, restava obligat a prestar ajut militar i consell al senyor sempre que li demanés, mentre que aquest havia de protegir el vassall i mantenir la integritat del benefici o feu que li havia concedit davant de possibles agressions exteriors.

Els vassalls del rei podien, al seu torn, ser senyors d’altres vassalls, anomenats barons o cavallers. D’aquesta manera, es van anar establint una sèrie de vincles de dependència, de compromisos personals, al cim de les quals hi havia el monarca, tot i que amb un poder bastant simbòlic.

A l’imperi, hi predominava un tipus de vida de caràcter rural. La majoria de la població vivia de l’agricultura i residia al camp. Les ciutats eren petites, i l’artesania i el comerç, escassos.

Pel que fa a la cultura, Carlemany va intentar d’impulsar la vida cultural del seu regne. A la seva cort d’Aquisgrà, la capital de l’Imperi, va reunir els savis més importants de la seva època. Va fer crear la Schola Palatina per tal de fomentar tot el possible la vida intel·lectual. Aquesta escola va servir de model per a unes altres.

Model de lletra minúscula carolina

Així, va crear una escola al mateix palau d’Aquisgrà on sistematitzaria les matèries d’estudi, que foren agrupades en tres nivells: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica), el quadrivium (aritmètica, geometria, astronomia i música) i la teologia, o ciència de Déu, culminació de tot el saber.

A més, en època de Carlemany, els monestirs, que havien estat creats com a llocs de retir i oració, es van convertir en centres d’educació i de cultura, al mateix temps que s’hi seguien realitzant activitats econòmiques.

Tanmateix, l’Imperi Carolingi va durar poc. El somni imperial va resultar impossible per la profunda ruralització del territori, per les amenaces exteriors (pressions musulmanes, magiars i vikingues) i, sobretot, per la manca de diners a causa del col·lapse del comerç. A causa de tot això l’emperador no podia pagar els càrrecs administratius i, per cobrir les despeses dels serveis públics, va assignar als comtes i marquesos una renda extreta de la terra que els era confiada per governar.

De mica en mica, sobretot a partir de la mort de Carlemany, l’any 814, les discòrdies internes esquarterarien la unitat de l’Imperi Carolingi. Durant el regnat del seu fill, Lluís el Piadós, es van produir enfrontaments entre el nou emperador i els nets de Carlemany, conflictes que desembocarien en el Tractat de Verdum (843) en la divisió de l’Imperi en tres regnes: l’oriental per Lluís, el central per Lotari i l’occidental per Carles, que en èpoques posteriors es dividirien encara més i que preconfiguraven ja la divisió actual de l’Occident europeu.

Els antics funcionaris privatitzarien la seva funció pública –administració, justícia i govern general d’un territori- i la transmeteren en herència als seus fills. Sorgia, així, un nou estament dirigent de terratinents que explotava els seus territoris conreats per pagesos, la majoria dels quals restaven adscrits al territori, i en conseqüència es venien i es compraven juntament amb la terra. Els càrrecs públics i les terres administrades van ser considerats com a propietat privada, mentre que els esclaus i els pagesos lliures anirien transformant-se en serfs adscrits a una terra que treballaven per ells en una petita part i pels senyors propietaris en la major part.

Un segle després de la mort de Carlemany, la major part dels comtats s’havien tornat petits Estats autònoms. Havia començat el trànsit cap al feudalisme.