MUNDIALITZACIÓ v GLOBALITZACIÓ
Les paraules “mundialització” i “globalització” són considerades moltes vegades com a sinònims, encara que no signifiquen exactament el mateix.
A més, hi ha altres consideracions que aconsellen utilitzar-ne una d’elles.
Ací van.
El diccionari normatiu valencià diu que globalització és: “Procés pel qual un fenomen polític, econòmic, social o cultural arriba a ser d’àmbit mundial”. I mundialització és: “Acció o efecte de fer que (alguna cosa) arribe a tindre una dimensió mundial”. En fi, que continuem com estàvem, amb el dubte.
Però si analitzem les paraules ens adonem de coses. “Mundialització” fa referència al “món”, i així és filològicament en totes les llengües romàniques (mudialització, mundialización, mondialisation). En canvi, en les llengües com l’anglés, per a referir-se al “món” utilitzen la paraula derivada de “globus”, és a dir “global” i d’ací deriva en “globalization”.
Pel tant és el mateix una paraula que una altra.
Si Estats Units i altres països anglòfons utilitzen la seua paraula “globalization”, el seu domini cultural, econòmic, polític ... fa que la resta del món utilitze la mateixa paraula encara que traduïda al seu idioma, menyspreant o deixant de banda la paraula que ja tenien en el seu idioma.
Així, nosaltres hauríem de dir “mundialització”, encara que si diem “globalització” ningú ens tancarà a la presó.
Però, què és la mundialització?
Cal tindre clar que no estem en el primer procés de mundialització. La humanitat ha viscut molts processos de mundialització des de que existeix, escampant-se per tot el món com a espècie, les innovacions tecnològiques del neolític i fases culturals posteriors, l’expansió dels primer imperis, els intercanvis cultural i econòmics arreu àrees mundials cada vegada més grans, etc., fins arribar a l’actualitat. Així estem ara en una mundialització més, en la que ens ha tocat viure.
La mundialització o globalització actual no és un altra cosa que un procés en el que s’estan enfrontant:
- El mercat contra l’Estat.
- El sector privat contra els serveis públics.
- L’individualisme contra la col·lectivitat.
- L’egoisme contra la solidaritat.
Parlant clar, la globalització és el conjunt de fenòmens pels quals la vida de cada persona del planeta està lligada a decisions preses fora del seu país, i sobre les que a penes té influència. La seua característica fonamental és que es basa en l’aspecte econòmic, amb el suport de la tercera revolució industrial (la de les tecnologies de la informació i comunicació) i de la quarta revolució industrial (la de la intel·ligència artificial).
Ara l’objectiu no és conquerir territoris, sinó conquerir mercats, conquerir riqueses. Això suposa una ruptura total amb el passat econòmic, social, polític i cultural. I els ciutadans es veuen sotmesos a una imposició ineludible: adaptar-se. Adaptar-se i obeir millor als manaments dels “mercats”, eixos amos anònims de les vides de tota la humanitat.
L’objectiu final és crear una persona “mundial”, buida de cultura, de sentit i de consciència del que són les altres persones.
Però resulta que ara la humanitat vol altres coses. Després d’haver aconseguit (en el passat) els drets polítics i socials, ara els ciutadans volen uns drets col·lectius: dret a la pau, dret a una natura preservada, dret a la ciutadania, dret a una informació no contaminada, etc.
Moltes persones pensen que un altre món és possible, amb una economia més solidària, situant a l’ésser humà en el centre de les preocupacions.
Font: El Atlas de las mundializaciones. Le Monde diplomàtique en español. UNED.
No hay comentarios:
Publicar un comentario