EDAT MITJANA. ELS COPISTES EN EL ROMÀNIC

            Els copistes en el romànic

Encara que no en tinguem constància directa, en les catedrals hi degué haver

un escriptori per a facilitar de forma permanent els llibres del servei de

l’altar a les esglésies de la diòcesi. Normalment serien llibres de pobra presentació,
en pergamí bast, fins i tot de diferents pells i acabats sense que

faltaren en alguns els orificis naturals de la pell, amb lletres clares i rètols i

inicials destacats per a cridar l’atenció sobre els començaments de determinades parts,
però amb molt poques, si és que n’hi havia, il·lustracions.

Ocasionalment, quan el prelat fóra bibliòfil i ric, per al seu propi ús i per a

major glòria de la seu se’n confeccionarien alguns de luxosos, és a dir, amb

pergamí fi, uniforme, ben treballat, amb acurada cal·ligrafia, amb ornats en

les inicials i rètols i amb il·lustracions.

Aquests mateixos llibres els produïen els escriptoris dels monestirs per a la

celebració del culte en les seues cases, fins i tot per a vendre o donar a altres

esglésies. Es van copiar, encara que en molta menor proporció, els llibres

destinats a la formació espiritual i cultural. Els utilitzats en les funcions religioses,
a pesar d’haver sigut milers i milers, van acabar desapareixent desfets pel constant ús. […]

Als copistes i il·luminadors no els agradava l’anonimat i s’han conservat els

noms de molts d’ells. A més de dominar la cal·ligrafia, havien de posseir certes

qualitats com capacitat d’observació, atenció i retentiva. Eren homes molt

cultes i els agradava donar proves dels seus coneixements de la llengua llatina

redactant colofons i composicions figuratives, difícils de desentranyar.

Sembla com si les seues expressions críptiques foren alguna picada d’ullet

de desafiament a col·legues intel·ligents. Tenien consciència de la seua vàlua

i de la transcendència del seu mèrit.

El que feien els copistes, estava clar, era transcendent per a la humanitat.

Però el seu treball, solament a l’abast d’uns quants perquè requeria una

formació cultural prèvia tan elevada com rara, era més pesada del que podien

pensar els altres. Florenci, un dels més grans copistes, va escriure:

«El qui no sap escriure pensa que no costa gens, però és un treball ímprobe,

que lleva llum als ulls, encorba el dors, mortifica el ventre i les costelles,

dóna dolor als renyons i engendra cansament en tot el cos. Per això tu, lector,

que t’aprofites de la lectura, gira els fulls amb cura, tingues els dits

lluny de les lletres, perquè, com la pedra arrasa els camps, així el lector inútil

destrossa l’escriptura i el llibre». Pots imaginar-te com és de dolç per al

copista traçar l’última línia? Al fred hivern, sense possibilitats d’encendre

foc en l’escriptori per temor a un incendi, els dits s’engarroten i, al cap dels

anys, la vista s’afebleix.

Hi havia copistes que es vanaven de fer el seu treball per devoció amb el sol

propòsit que es tingueren en compte en l’altra vida. Fins i tot alguns advertien

que seguirien copiant mentre tingueren forces. No van faltar els exemples

d’humilitat anònima, perquè el treball realitzat semblara més meritori als ulls

de Déu.

Generalment, la tasca editora, la selecció dels llibres que s’havien de copiar,

corresponia a l’abat, que coneixia els recursos disponibles i les necessitats

més peremptòries. Per a aquesta tasca tenia l’assessorament dels copistes,

que havien de suggerir-li quines altres obres havien d’incloure’ls en

el volum que s’anava a copiar quan eren de petites dimensions. Per altra

banda, els copistes havien de revisar els models i preparar-los.

El copista necessitava per a la seua labor la preparació prèvia d’una sèrie de

materials: la tinta, la ploma i el pergamí. Les pells es maceraven en calç durant

tres dies; després s’estiraven sobre taulers, es raïen pels dos costats

amb una fulla i es deixaven assecar. Després s’escataven amb pedra tosca

fins que en desaparegueren les restes de pèls, carn i irregularitats.

Una pell té una extensió de mig metre quadrat, que permet obtenir quatre bifolis

o unitats de quatre pàgines. Se superposaven quatre bifolis i s’obtenia

un quaternió de setze pàgines. Es procurava que les cares del pèl i de la carn

del pergamí quedaren enfrontades després de la col·locació dels bifolis perquè

a la vista les pàgines tingueren aparença similar. De vegades faltaven

pells i en els armaris hi havia còdexs de poca utilitat. Llavors s’esborrava el

text antic raspant-lo per a poder escriure-hi damunt.

Es fixava la caixa de l’escriptura, que sol tenir forma rectangular, mitjançant

burxades, que servien per a traçar, amb una punta roma, les línies verticals

que la tanquen. Per a les ratlles es traçaven després pel mateix procediment

unes línies perpendiculars a aquestes. Els marges i espais intercolumnars

s’utilitzaven per a notes, glosses i fins i tot il·lustracions.

Els copistes podien ser diversos i amb ells col·laborava el rubricador, encarregat

de dibuixar, quan havia acabat el copista, normalment amb tintes de diversos

colors, els epígrafs, els títols i les possibles il·lustracions.

Hipólito ESCOLAR , Història il·lustrada del llibre espanyol

Los manuscritos, 1996. Adaptat

1. Conceptes.

• Quin és el significat de la paraula bibliòfil?

• Saps què volen dir críptica, ímprobe

i peremptori?

• Busca en un diccionari etimològic l’origen dels

substantius diòcesi i catedral.

• Què és un colofó? I un bifoli? I una glossa?

• Busca informació sobre el pergamí. Quan va

començar a utilitzar-se? Quins avantatges

i inconvenients tenia? Per quin altre suport

d’escriptura va ser substituït?

2. Idees principals.

• Quin tipus de llibres es copiaven

en els escriptoris catedralicis i monacals?

• En què consistia exactament el treball

dels copistes?

• Com s’elaborava un llibre en l’edat mitjana?

3. Interpretació.

• Per què alguns copistes no volien estar en

l’anonimat? Quines marques o mètodes

utilitzaven per a donar-se a conèixer?

• Quines capacitats i coneixements havien de

tenir els copistes per a fer la seua activitat?

Lectura