EDAT MITJANA. OBRERS I PICAPEDRERS

          Obrers i picapedrers Lectura

10

A les ordres del mestre constructor estaven els obrers i els picapedrers. Els primers eren els qui s’encarregaven de posar la pedra in situ, d’alçar els murs i les diferents parts de l’edifici. Els segons tenien majors coneixements tècnics i una divisió interna més àmplia. Els termes es confonen i generalment costa establir clarament el grau d’especialització de cadascú, encara que sí

que hi ha proves documentals d’aquesta divisió. […]

El treball de la pedra es va perfeccionar durant el segle XI, i amb això les seues eines i tècniques. Les regions on hi havia una activitat més intensa, com ara Normandia, reunien un major nombre de professionals, sol·licitats en altres llocs. De fet, igual que el mestre constructor, els picapedrers eren itinerants i es desplaçaven lliurement pel territori. Aquesta mobilitat depenia dels llocs de treball i al mateix temps permetia l’intercanvi de coneixements i

nous procediments. Diverses d’aquelles tècniques i maneres de treballar la pedra havien existit anteriorment en el món romà, i algunes s’havien mantingut en determinades construccions (com les visigodes); però és en aquesta època quan es produeix una recuperació i posada al dia definitives en aquest camp. […]

Els picapedrers es diferenciaven dels altres artesans medievals pel seu caràcter itinerant i per posseir la tècnica que permetia alçar els castells, les muralles i les esglésies, tant les urbanes com les monàstiques. De fet, els monestirs no van tenir mai escola de picapedrers o d’arquitectes que possibilitaren als monjos construir sense ajuda externa. Aquesta especialització, igual que la d’altres professionals que intervenien en la construcció, com els

obrers, es veia reflectida en les seues condicions laborals i en els seus salaris, més alts que els dels altres treballadors. A l’any tenien un gran nombre de dies festius: més de trenta, a més dels diumenges, amb la qual cosa normalment treballaven sis dies a la setmana i el seu horari de treball variava en funció del sol. Així, a l’estiu augmentaven les hores (fins a dotze) i a l’hivern disminuïen o directament es paralitzaven els treballs.

Els seus llocs de treball eren les pedreres o el recinte de construcció, depenent de com fóra l’organització general del projecte. La pedra podia modelar-se i treballar-la en la pedrera. Això en facilitava el transport posterior, però creava el problema de proporcionar allotjament als picapedrers i de disposar

de plantilles exactes per a cada peça. Una altra possibilitat consistia a transportar els blocs al lloc de construcció, on es treballaven en detall, en ocasions en les lògies. Les lògies eren tallers a peu d’obra on els picapedrers es protegien de les inclemències climàtiques mentre alçaven l’edifici. Hi alçaven les eines, hi menjaven i hi reposaven; però no podien passar-hi la nit.

En les ciutats, els obrers eren allotjats pels taverners o habitants, i en els monestirs aïllats es construïen barraques de fusta com a dormitori. A més de ser un lloc de treball i repòs, les lògies es van transformar en un lloc on es discutien els problemes concernents al treball. És en aquesta maçoneria operativa medieval on es troba el llunyà origen de la maçoneria especulativa o filosòfica que es constitueix segles després, i que aprofita l’estructura organitzativa i els símbols medievals, encara que amb fins distints. […]

En els estatuts dels picapedrers s’establien aspectes com les diverses categories (mestres, companys, aprenents), els requisits d’entrada, la cerimònia d’ingrés, les multes i recompenses, l’entesa entre les lògies o el dret a viatjar d’una construcció a una altra. Els picapedrers oficials desenvolupaven el treball en pedra, tant el més refinat com el menys detallat, guiant-se pels dibuixos i plans del mestre constructor.

La Torre de Babel (segle XIII).

En el segle XI apareixen les marques de picapedrers, que en els segles XII i XIII continuen sent bastant bastes i després es van refinant. El repertori va des de motius trets de la iconografia cristiana i l’astrologia, a les formes geomètriques,

les eines o les inicials dels seus noms. Les escriptures també eren variades: carolíngia, gòtica o fins i tot mossàrab. Tota aquesta presència de signes complia diverses funcions. Hi havia signes que eren de col·locació, que servien per a col·locar les escultures o blocs d’una manera correcta, i altres que tenien un caràcter identificatiu.

El picapedrer posava la seua signatura sobre els blocs que treballava i el seu signe passava moltes vegades als seus fills (que podien fer-hi petites modificacions); tanmateix, aquesta expressió d’orgull professional després es veia recoberta pels frescos i els emblanquinats de l’interior dels edificis. Les signatures de picapedrers han permés establir més clarament les connexions

entre zones geogràfiques i reconstruir en quins llocs van treballar certs grups de professionals (per exemple, en algunes zones d’Anglaterra les marques de picapedrers són idèntiques a les de França). A més de les marques dels picapedrers, sobre els murs de les construccions s’acumulaven els grafític dels rodamóns, dels monjos i de la gent de passada en general.

ISABEL  BELMONTE, Los pilares de la tierra:

la historia detrás de la novela, 2007. Adaptat

1. Conceptes.

• Què vol dir l’adjectiu especulativa? En coneixes algun antònim?

• Saps qui van ser els visigots? I els mossàrabs?

• Busca en un diccionari l’origen i significat de la paraula  

   iconografia.

• Què és una lògia? I un maçó?

• Busca informació sobre les lletres gòtica i carolíngia. Quan es van 

  emprar? Quines característiques tenien?

2. Idees principals.

• Per què era important la tasca dels picapedrers? Què feien

  exactament?

• On i com treballaven els picapedrers? On i com vivien?

• Com s’organitzaven els picapedrers?

3. Interpretació.

• Per què alguns picapedrers usaven marques?

  Per a què servien? Com eren?

• En què es diferenciaven els picapedrers

  dels obrers? Quines habilitats i nocions havien de tenir els uns i els altres per a fer el seu treball?