La visió del món i el pensament
en l’edat mitjana
Lectura
8
Si alguna vegada l’home del segle XII es preguntava sobre l’Univers, sobre aquells espais en els quals veia lluir les estrelles, eixir el sol,
il·luminar la lluna, algun docte li hauria respost: «És el cosmos; està format per una sèrie de
cercles concèntrics. Una matèria pesant, espessa i informe és al centre; és
l’infern, que solament s’albira a través de les boques dels volcans». A la fi del
segle XII, fins i tot, el docte li hauria dit que es podia veure un lloc nou, el purgatori, a través dels cràters sicilians i d’algunes grutes irlandeses, i
hauria afegit: «En els cercles celestes es disposen set esferes planetàries de
cossos cada vegada més lleugers i lluminosos fins a arribar a l’esfera del firmament, en la qual se situen les estreles fixes. Més enllà hi ha l’èter, lloc ple
de llum que acollirà els benaurats, i encara més llunyà es troba el cel de Déu».
Si aquell home solament s’interessava pel seu món, per la Terra , la seua forma, els seus habitants, els seus llocs, el docte li hauria explicat que el món era un disc pla envoltat per l’oceà, i que hi havia tres continents que
s’havien adjudicat als tres fills de Noé: Europa a Jafet, Àsia a Sem i Àfrica a Cam.
Si li ho haguera volgut explicar millor per mitjà d’una figura, un dibuix, s’hi
veuria
el cercle d’aigua i el cercle de terra, dividit per una T amb l’est en la
part superior.
La línia vertical de la T
era el Mediterrani, que separa Europa d’Àfrica, i la creu de la T
estava formada per dos grans rius: el Don, que separa Europa d’Àsia, i el Nil, que separa Àsia d’Àfrica. Jerusalem es trobava en el
centre del món conegut, el qual tenia llocs extraordinaris habitats per éssers
estranys, animals insòlits i monstres mig animals mig humans; en algun racó es trobava el paradís terrenal, encara que es desconeixia on era.
El centre de la civilització era l’Occident cristià, però es tenien
notícies que hi havia un poderós regne cristià proper al paradís, potser en Orient, potser
a Etiòpia. Conèixer el món, viatjar, era anar a la trobada de la meravella,
l’aventura i el prodigi.
Entre els viatgers va haver-n’hi tres de molt famosos, els reis, que al
principi eren uns mags d’Orient, que la tradició va anar transformant en els
descendents dels tres fills de Noé i representants dels tres continents: un era
oriental, un altre europeu i l’altre etíop, negre per tant, i els tres havien anat a
Betlem a adorar el xiquet fill de Déu. És a dir, els reis mags havien anat al
centre del món. El seu viatge es rememorava en el segle XII amb major afany perquè a Milà se’n van trobar les relíquies, encara que des d’allà es van
traslladar a
Colònia.
Per a viure en aquest món prodigiós en el qual el que és visible i el que
és invisible es mesclaven i convivien calia estar atent al curs de les estrelles, sentir l’avís dels eclipsis i salvar-se dels encanteris i mals esperits.
Contemplar el cel era de summa importància, perquè quan hi havia lluna nova era el millor moment per a construir una casa o unir-se en matrimoni. Dels mals auguris, esperits adversos i encanteris calia salvar-se per mitjà d’amulets i de
sortilegis
que algunes bruixotes feien, i sempre calia estar atent als signes, als
símbols misteriosos carregats de saviesa i capacitat de predicció.
De l’antiguitat s’havien heretat determinats mitjans amb els quals
consideraven possible evitar la desventura. Els seus ritus al voltant de les tombes,
prop de les fonts, en els boscos, així com els objectes que, al seu judici,
allunyaven els mals esperits i atreien la sort, encara es mantenien en el segle XII
perquè els homes continuaven necessitant-los.
Planisferi celeste.
L’home cristià del segle XII sabia que Déu constituïa una força misteriosa
que podria manifestar-se en qualsevol part i moment. Era el bé, la justícia,
qui garantia els juraments castigant el perjuri i qui intervenia a favor de l’innocent descobrint el culpable. Aquest era el fonament de les ordalies que el
sistema judicial humà practicava.
L’home, que és feble, s’humilia davant Déu, però té l’esperança de canviar
la seua condició. Crist va ser flagel·lat, ultratjat, crucificat i va mostrar
una enorme pietat pels humans. La seua imatge fa que l’home feble procliu al mal o patidor i desgraciat posseïsca un model en qui mirar-se, i tingui davant de
si l’expectativa de la salvació. Però en el viatge de sa vida, en la batalla
per la
seua salvació ha de distingir entre àngels i dimonis, intermediaris del bé
i del mal, entre els signes dels uns i dels altres, i ha de recolzar-se en
aquells que van viure o viuen com ell: els sants.
En el seu viatge des del pecat original fins a la seua salvació, aquest
home del segle XII es va envoltant de ritus i cerimònies que tenen un poder màgic o
sobrenatural.
Beneeix els camps, els aliments, els instruments de treball, els
pendons i les armes, i fins el rei rep en un ritu la unció sagrada. Són
accions que combinen l’herència profana i la cristiana, que en la vida quotidiana semblen dilatar-se amb múltiples signes que allunyen el mal o la desgràcia de la foscor o atrauen el favor de la llum, del bé. Es pot parlar de
superstició, però també de religiositat.
D’altra banda i disposats a somiar, molt de temps arrere els celtes havien
parlat d’un lloc on solament hi havia la veritat, la joventut, la felicitat;
aquest lloc es deia la Terra
de la Promesa ,
el Paradís a què va anar sant Brandan en un viatge de descobriment.
Isabel BELMONTE, Los pilares de la tierra:
la historia detrás de la
novela, 2007. Adaptat
1.
Conceptes.
• Quin és
l’origen i significat dels substantius auguris, cosmos i
èter?
• Què vol
dir la paraula unció?
• Localitza
en un mapa els rius Don i Nil.
• Què és un
amulet? I un sortilegi?
• Busca
informació sobre sant Brandan i el seu viatge.
2. Idees
principals.
• Com
imaginaven el món les persones del segle XII?
• Què
temien? Què feien per a protegir-se
dels perills que aguaitaven pertot arreu?
• Per què
viatjar era tan important en l’edat
mitjana i, al mateix temps, tan difícil i
complicat?
No hay comentarios:
Publicar un comentario