jueves, 21 de noviembre de 2013
EDAT MITJANA. OBRERS I PICAPEDRERS
Obrers i
picapedrers Lectura
10
A les ordres del mestre constructor estaven els obrers i els picapedrers.
Els primers eren els qui s’encarregaven de posar la pedra in situ, d’alçar els
murs i les diferents parts de l’edifici. Els segons tenien majors coneixements
tècnics i una divisió interna més àmplia. Els termes es confonen i generalment costa establir clarament el grau d’especialització de cadascú, encara que
sí
que hi ha proves documentals d’aquesta divisió. […]
El treball de la pedra es va perfeccionar durant el segle XI, i amb això
les seues eines i tècniques. Les regions on hi havia una activitat més intensa, com ara Normandia, reunien un major nombre de professionals, sol·licitats en altres llocs. De fet, igual que el mestre constructor, els picapedrers
eren itinerants i es desplaçaven lliurement pel territori. Aquesta mobilitat
depenia dels llocs de treball i al mateix temps permetia l’intercanvi de
coneixements i
nous procediments. Diverses d’aquelles tècniques i maneres de treballar la pedra havien existit anteriorment en el món romà, i algunes s’havien
mantingut en determinades construccions (com les visigodes); però és en aquesta època quan es produeix una recuperació i posada al dia definitives en
aquest camp. […]
Els picapedrers es diferenciaven dels altres artesans medievals pel seu
caràcter itinerant i per posseir la tècnica que permetia alçar els castells, les muralles i les esglésies, tant les urbanes com les monàstiques. De fet, els monestirs no van tenir mai escola de picapedrers o d’arquitectes que
possibilitaren als monjos construir sense ajuda externa. Aquesta especialització, igual que la d’altres professionals que intervenien en la construcció, com
els
obrers, es veia reflectida en les seues condicions laborals i en els seus salaris, més alts que els dels altres treballadors. A l’any tenien un gran nombre de dies festius: més de trenta, a més dels diumenges, amb la qual cosa
normalment treballaven sis dies a la setmana i el seu horari de treball variava en funció del sol. Així, a l’estiu augmentaven les hores (fins a dotze) i a
l’hivern disminuïen o directament es paralitzaven els treballs.
Els seus llocs de treball eren les pedreres o el recinte de construcció,
depenent de com fóra l’organització general del projecte. La pedra podia modelar-se i treballar-la en la pedrera. Això en facilitava el transport posterior,
però creava el problema de proporcionar allotjament als picapedrers i de
disposar
de plantilles exactes per a cada peça. Una altra possibilitat consistia a
transportar els blocs al lloc de construcció, on es treballaven en detall, en ocasions en les lògies. Les lògies eren tallers a peu d’obra on els picapedrers es
protegien de les inclemències climàtiques mentre alçaven l’edifici. Hi alçaven les eines, hi menjaven i hi reposaven; però no podien passar-hi la nit.
En les ciutats, els obrers eren allotjats pels taverners o habitants, i en
els monestirs aïllats es construïen barraques de fusta com a dormitori. A més de ser un lloc de treball i repòs, les lògies es van transformar en un lloc on es
discutien els problemes concernents al treball. És en aquesta maçoneria operativa medieval on es troba el llunyà origen de la maçoneria especulativa o
filosòfica que es constitueix segles després, i que aprofita l’estructura organitzativa
i els símbols medievals, encara que amb fins distints. […]
En els estatuts dels picapedrers s’establien aspectes com les diverses
categories (mestres, companys, aprenents), els requisits d’entrada, la cerimònia d’ingrés, les multes i recompenses, l’entesa entre les lògies o el dret a
viatjar d’una construcció a una altra. Els picapedrers oficials desenvolupaven el
treball en pedra, tant el més refinat com el menys detallat, guiant-se pels
dibuixos i plans del mestre constructor.
La Torre de Babel (segle XIII).
En el segle XI apareixen les marques de picapedrers, que en els segles XII
i XIII continuen sent bastant bastes i després es van refinant. El repertori
va des de motius trets de la iconografia cristiana i l’astrologia, a les formes
geomètriques,
les eines o les inicials dels seus noms. Les escriptures també eren
variades: carolíngia, gòtica o fins i tot mossàrab. Tota aquesta presència de signes complia diverses funcions. Hi havia signes que eren de col·locació, que servien per a col·locar les escultures o blocs d’una manera correcta, i
altres que tenien un caràcter identificatiu.
El picapedrer posava la seua signatura sobre els blocs que treballava i el
seu signe passava moltes vegades als seus fills (que podien fer-hi petites
modificacions); tanmateix, aquesta expressió d’orgull professional després es veia recoberta pels frescos i els emblanquinats de l’interior dels edificis. Les
signatures de picapedrers han permés establir més clarament les connexions
entre zones geogràfiques i reconstruir en quins llocs van treballar certs grups de professionals (per exemple, en algunes zones d’Anglaterra les
marques de picapedrers són idèntiques a les de França). A més de les marques dels picapedrers, sobre els murs de les construccions s’acumulaven els grafític dels rodamóns, dels monjos i de la gent de passada en general.
ISABEL BELMONTE, Los pilares de la tierra:
la historia detrás de la
novela, 2007. Adaptat
1.
Conceptes.
• Què vol
dir l’adjectiu especulativa? En coneixes algun
antònim?
• Saps qui
van ser els visigots? I els mossàrabs?
• Busca en
un diccionari l’origen i significat de la paraula
iconografia.
• Què és
una lògia? I un maçó?
• Busca
informació sobre les lletres gòtica i
carolíngia. Quan es van
emprar? Quines característiques
tenien?
2. Idees
principals.
• Per què
era important la tasca dels
picapedrers? Què feien
exactament?
• On i com
treballaven els picapedrers? On i com vivien?
• Com
s’organitzaven els picapedrers?
3.
Interpretació.
• Per què
alguns picapedrers usaven marques?
Per a què
servien? Com eren?
• En què es
diferenciaven els picapedrers
dels
obrers? Quines habilitats i nocions havien de tenir
els uns i els altres per a fer el seu treball?
EDAT MITJANA. LA VISIÓ DEL MÓN I EL PENSAMENT.
La visió del món i el pensament
en l’edat mitjana
Lectura
8
Si alguna vegada l’home del segle XII es preguntava sobre l’Univers, sobre aquells espais en els quals veia lluir les estrelles, eixir el sol,
il·luminar la lluna, algun docte li hauria respost: «És el cosmos; està format per una sèrie de
cercles concèntrics. Una matèria pesant, espessa i informe és al centre; és
l’infern, que solament s’albira a través de les boques dels volcans». A la fi del
segle XII, fins i tot, el docte li hauria dit que es podia veure un lloc nou, el purgatori, a través dels cràters sicilians i d’algunes grutes irlandeses, i
hauria afegit: «En els cercles celestes es disposen set esferes planetàries de
cossos cada vegada més lleugers i lluminosos fins a arribar a l’esfera del firmament, en la qual se situen les estreles fixes. Més enllà hi ha l’èter, lloc ple
de llum que acollirà els benaurats, i encara més llunyà es troba el cel de Déu».
Si aquell home solament s’interessava pel seu món, per la Terra , la seua forma, els seus habitants, els seus llocs, el docte li hauria explicat que el món era un disc pla envoltat per l’oceà, i que hi havia tres continents que
s’havien adjudicat als tres fills de Noé: Europa a Jafet, Àsia a Sem i Àfrica a Cam.
Si li ho haguera volgut explicar millor per mitjà d’una figura, un dibuix, s’hi
veuria
el cercle d’aigua i el cercle de terra, dividit per una T amb l’est en la
part superior.
La línia vertical de la T
era el Mediterrani, que separa Europa d’Àfrica, i la creu de la T
estava formada per dos grans rius: el Don, que separa Europa d’Àsia, i el Nil, que separa Àsia d’Àfrica. Jerusalem es trobava en el
centre del món conegut, el qual tenia llocs extraordinaris habitats per éssers
estranys, animals insòlits i monstres mig animals mig humans; en algun racó es trobava el paradís terrenal, encara que es desconeixia on era.
El centre de la civilització era l’Occident cristià, però es tenien
notícies que hi havia un poderós regne cristià proper al paradís, potser en Orient, potser
a Etiòpia. Conèixer el món, viatjar, era anar a la trobada de la meravella,
l’aventura i el prodigi.
Entre els viatgers va haver-n’hi tres de molt famosos, els reis, que al
principi eren uns mags d’Orient, que la tradició va anar transformant en els
descendents dels tres fills de Noé i representants dels tres continents: un era
oriental, un altre europeu i l’altre etíop, negre per tant, i els tres havien anat a
Betlem a adorar el xiquet fill de Déu. És a dir, els reis mags havien anat al
centre del món. El seu viatge es rememorava en el segle XII amb major afany perquè a Milà se’n van trobar les relíquies, encara que des d’allà es van
traslladar a
Colònia.
Per a viure en aquest món prodigiós en el qual el que és visible i el que
és invisible es mesclaven i convivien calia estar atent al curs de les estrelles, sentir l’avís dels eclipsis i salvar-se dels encanteris i mals esperits.
Contemplar el cel era de summa importància, perquè quan hi havia lluna nova era el millor moment per a construir una casa o unir-se en matrimoni. Dels mals auguris, esperits adversos i encanteris calia salvar-se per mitjà d’amulets i de
sortilegis
que algunes bruixotes feien, i sempre calia estar atent als signes, als
símbols misteriosos carregats de saviesa i capacitat de predicció.
De l’antiguitat s’havien heretat determinats mitjans amb els quals
consideraven possible evitar la desventura. Els seus ritus al voltant de les tombes,
prop de les fonts, en els boscos, així com els objectes que, al seu judici,
allunyaven els mals esperits i atreien la sort, encara es mantenien en el segle XII
perquè els homes continuaven necessitant-los.
Planisferi celeste.
L’home cristià del segle XII sabia que Déu constituïa una força misteriosa
que podria manifestar-se en qualsevol part i moment. Era el bé, la justícia,
qui garantia els juraments castigant el perjuri i qui intervenia a favor de l’innocent descobrint el culpable. Aquest era el fonament de les ordalies que el
sistema judicial humà practicava.
L’home, que és feble, s’humilia davant Déu, però té l’esperança de canviar
la seua condició. Crist va ser flagel·lat, ultratjat, crucificat i va mostrar
una enorme pietat pels humans. La seua imatge fa que l’home feble procliu al mal o patidor i desgraciat posseïsca un model en qui mirar-se, i tingui davant de
si l’expectativa de la salvació. Però en el viatge de sa vida, en la batalla
per la
seua salvació ha de distingir entre àngels i dimonis, intermediaris del bé
i del mal, entre els signes dels uns i dels altres, i ha de recolzar-se en
aquells que van viure o viuen com ell: els sants.
En el seu viatge des del pecat original fins a la seua salvació, aquest
home del segle XII es va envoltant de ritus i cerimònies que tenen un poder màgic o
sobrenatural.
Beneeix els camps, els aliments, els instruments de treball, els
pendons i les armes, i fins el rei rep en un ritu la unció sagrada. Són
accions que combinen l’herència profana i la cristiana, que en la vida quotidiana semblen dilatar-se amb múltiples signes que allunyen el mal o la desgràcia de la foscor o atrauen el favor de la llum, del bé. Es pot parlar de
superstició, però també de religiositat.
D’altra banda i disposats a somiar, molt de temps arrere els celtes havien
parlat d’un lloc on solament hi havia la veritat, la joventut, la felicitat;
aquest lloc es deia la Terra
de la Promesa ,
el Paradís a què va anar sant Brandan en un viatge de descobriment.
Isabel BELMONTE, Los pilares de la tierra:
la historia detrás de la
novela, 2007. Adaptat
1.
Conceptes.
• Quin és
l’origen i significat dels substantius auguris, cosmos i
èter?
• Què vol
dir la paraula unció?
• Localitza
en un mapa els rius Don i Nil.
• Què és un
amulet? I un sortilegi?
• Busca
informació sobre sant Brandan i el seu viatge.
2. Idees
principals.
• Com
imaginaven el món les persones del segle XII?
• Què
temien? Què feien per a protegir-se
dels perills que aguaitaven pertot arreu?
• Per què
viatjar era tan important en l’edat
mitjana i, al mateix temps, tan difícil i
complicat?
EDAT MITJANA. LA CONSTRUCCIÓ D'UNA CATEDRAL
La construcció d’una
catedral
Lectura
Philip es trobava dret en l’extrem est, observant com Tom construïa un mur.
Havia construït ja les bases de dos contraforts fins al nivell de la
tercera sèrie
de pedres, i en aquell moment estava alçant el mur entre els dos.
«Probablement
mai arribarà a acabar-se», es va dir Philip amb descoratjament.
El primer que Tom feia quan els peons li duien una pedra era agafar un
instrument
de ferro en forma de L i utilitzar-lo per a comprovar si les vores de la
pedra eren quadrades. Després, amb una pala, tirava una capa d’argamassa
sobre el mur, la distribuïa amb la punta de la paleta i col·locava damunt
la
nova pedra, rascant l’excés d’argamassa. Per a col·locar la pedra es guiava
per un cordell tibant subjecte pels extrems a cada contrafort. Philip va
observar
que la pedra estava quasi tan llisa en la part superior com en la inferior,
on hi havia l’argamassa, com si poguera veure’s de costat. Allò el va
sorprendre
i va preguntar a Tom el motiu.
–Una pedra mai ha de tocar les de dalt ni les de baix –li va contestar
Tom–.
Per a això és precisament l’argamassa.
–Per què no han de tocar-se?
–Perquè provocaria clevills. –Tom es va posar dret per explicar-li-ho–. Si
camina
per una teulada de pissarra el seu peu la travessarà, però si posa una
taula a través de la teulada podrà caminar-hi sense danyar la pissarra. La
taula
reparteix el pes i això és també el que fa l’argamassa. [...]
La part més tosca de la pedra era la de darrere. Philip es va dir que amb
tota
seguretat aquella cara seria visible en l’interior de l’església. Després
va recordar
que, de fet, Tom estava construint un mur doble amb una cavitat entre
aquests de tal manera que la cara de darrere de cada pedra quedaria
oculta.
Quan Tom va haver dipositat la pedra sobre el jaç d’argamassa, va agafar el
nivell.
Aquest consistia en un triangle de ferro amb una corretja subjecta en el
vèrtex i unes marques en la base. La corretja tenia incorporat un pes de
plom
de manera que sempre penjava recta. Va col·locar la base de l’instrument
sobre
la pedra i va comprovar com queia la corretja. Si s’inclinava cap a un
costat
o altre del centre, Tom colpejava sobre la pedra amb el martell fins a
deixar-la
exactament anivellada. Seguidament anava corrent l’instrument fins a col·locar-lo
a cavall entre les dues pedres adjacents per a comprovar si la part
superior
de les dues pedres estava en línia. Finalment va col·locar l’instrument
obliquament
sobre la pedra per a assegurar-se que no s’inclinava cap a un costat ni a
un altre. Abans d’agafar una nova pedra va fer espetegar el cordó tibant
per a
assegurar-se que les cares de les pedres estaven en línia recta. [...]
Philip va alçar la mirada cap a la resta de l’enclavament de la
construcció.
Era tan immens que huitanta homes i dones i alguns xiquets semblaven
perduts
en ell. Treballaven alegrement sota els rajos del sol, però eren tan pocs
que a Philip li va semblar que en els seus esforços hi havia un aire de
futilitat.
Al principi havia esperat que acudiren cent persones, però en aquells
moments
va comprendre que ni tan sols així hagueren sigut suficients. No obstant
això, els seus esforços no tenien per què ser vans. Fóra com fóra,
obtindrien
el perdó dels seus pecats.
Ken FOLLETT, Els
pilars de la terra, 1995. Adaptat
1. Conceptes.
• Esbrina què és un priorat.
• Què és un contrafort?
• En què consisteix l’argamassa ?
2. Idees principals.
• Quin era l’ofici de Tom?
Quins instruments utilitzava per a fer el seu treball?
• Com construïa Tom el mur? Què era el quemés el preocupava?
3. Interpretació.
• Per què, segons explica Tom a Philip, les pedres
no havien de
tocar-se?
EDAT MITJANA. ELS COPISTES EN EL ROMÀNIC
Els
copistes en el romànic
Encara que no en tinguem constància directa, en les catedrals hi
degué haver
un escriptori per a facilitar de forma permanent els llibres del
servei de
l’altar a les esglésies de la diòcesi. Normalment serien llibres
de pobra presentació,
en pergamí bast, fins i tot de diferents pells i acabats sense que
en pergamí bast, fins i tot de diferents pells i acabats sense que
faltaren en alguns els orificis naturals de la pell, amb lletres
clares i rètols i
inicials destacats per a cridar l’atenció sobre els començaments
de determinades parts,
però amb molt poques, si és que n’hi havia, il·lustracions.
però amb molt poques, si és que n’hi havia, il·lustracions.
Ocasionalment, quan el prelat fóra bibliòfil i ric, per al seu
propi ús i per a
major glòria de la seu se’n confeccionarien alguns de luxosos, és
a dir, amb
pergamí fi, uniforme, ben treballat, amb acurada cal·ligrafia, amb
ornats en
les inicials i rètols i amb il·lustracions.
Aquests mateixos llibres els produïen els escriptoris dels monestirs
per a la
celebració del culte en les seues cases, fins i tot per a vendre o
donar a altres
esglésies. Es van copiar, encara que en molta menor proporció, els
llibres
destinats a la formació espiritual i cultural. Els utilitzats en les
funcions religioses,
a pesar d’haver sigut milers i milers, van acabar desapareixent desfets pel constant ús. […]
a pesar d’haver sigut milers i milers, van acabar desapareixent desfets pel constant ús. […]
Als copistes i il·luminadors no els agradava l’anonimat i s’han
conservat els
noms de molts d’ells. A més de dominar la cal·ligrafia, havien de
posseir certes
qualitats com capacitat d’observació, atenció i retentiva. Eren
homes molt
cultes i els agradava donar proves dels seus coneixements de la
llengua llatina
redactant colofons i composicions figuratives, difícils de
desentranyar.
Sembla com si les seues expressions críptiques foren alguna picada
d’ullet
de desafiament a col·legues intel·ligents. Tenien consciència de
la seua vàlua
i de la transcendència del seu mèrit.
El que feien els copistes, estava clar, era transcendent per a la
humanitat.
Però el seu treball, solament a l’abast d’uns quants perquè
requeria una
formació cultural prèvia tan elevada com rara, era més pesada del
que podien
pensar els altres. Florenci, un dels més grans copistes, va
escriure:
«El qui no sap escriure pensa que no costa gens, però és un
treball ímprobe,
que lleva llum als ulls, encorba el dors, mortifica el ventre i les
costelles,
dóna dolor als renyons i engendra cansament en tot el cos. Per això
tu, lector,
que t’aprofites de la lectura, gira els fulls amb cura, tingues els
dits
lluny de les lletres, perquè, com la pedra arrasa els camps, així
el lector inútil
destrossa l’escriptura i el llibre». Pots imaginar-te com és de
dolç per al
copista traçar l’última línia? Al fred hivern, sense
possibilitats d’encendre
foc en l’escriptori per temor a un incendi, els dits s’engarroten
i, al cap dels
anys, la vista s’afebleix.
Hi havia copistes que es vanaven de fer el seu treball per devoció
amb el sol
propòsit que es tingueren en compte en l’altra vida. Fins i tot
alguns advertien
que seguirien copiant mentre tingueren forces. No van faltar els
exemples
d’humilitat anònima, perquè el treball realitzat semblara més
meritori als ulls
de Déu.
Generalment, la tasca editora, la selecció dels llibres que s’havien
de copiar,
corresponia a l’abat, que coneixia els recursos disponibles i les
necessitats
més peremptòries. Per a aquesta tasca tenia l’assessorament dels
copistes,
que havien de suggerir-li quines altres obres havien d’incloure’ls
en
el volum que s’anava a copiar quan eren de petites dimensions. Per
altra
banda, els copistes havien de revisar els models i preparar-los.
El copista necessitava per a la seua labor la preparació prèvia
d’una sèrie de
materials: la tinta, la ploma i el pergamí. Les pells es maceraven
en calç durant
tres dies; després s’estiraven sobre taulers, es raïen pels dos
costats
amb una fulla i es deixaven assecar. Després s’escataven amb pedra
tosca
fins que en desaparegueren les restes de pèls, carn i
irregularitats.
Una pell té una extensió de mig metre quadrat, que permet obtenir
quatre bifolis
o unitats de quatre pàgines. Se superposaven quatre bifolis i
s’obtenia
un quaternió de setze pàgines. Es procurava que les cares del pèl
i de la carn
del pergamí quedaren enfrontades després de la col·locació dels
bifolis perquè
a la vista les pàgines tingueren aparença similar. De vegades
faltaven
pells i en els armaris hi havia còdexs de poca utilitat. Llavors
s’esborrava el
text antic raspant-lo per a poder escriure-hi damunt.
Es fixava la caixa de l’escriptura, que sol tenir forma
rectangular, mitjançant
burxades, que servien per a traçar, amb una punta roma, les línies
verticals
que la tanquen. Per a les ratlles es traçaven després pel mateix
procediment
unes línies perpendiculars a aquestes. Els marges i espais
intercolumnars
s’utilitzaven per a notes, glosses i fins i tot il·lustracions.
Els copistes podien ser diversos i amb ells col·laborava el
rubricador, encarregat
de dibuixar, quan havia acabat el copista, normalment amb tintes de
diversos
colors, els epígrafs, els títols i les possibles il·lustracions.
Hipólito ESCOLAR , Història il·lustrada del llibre espanyol
Los
manuscritos, 1996. Adaptat
1. Conceptes.
• Quin és el significat de la paraula bibliòfil?
• Saps què volen dir críptica, ímprobe
i peremptori?
• Busca en un diccionari etimològic l’origen dels
substantius diòcesi i catedral.
• Què és un colofó? I un bifoli? I una glossa?
• Busca informació sobre el pergamí. Quan va
començar a utilitzar-se? Quins avantatges
i inconvenients tenia? Per quin altre suport
d’escriptura va ser substituït?
2. Idees principals.
• Quin tipus de llibres es copiaven
en els escriptoris catedralicis i monacals?
• En què consistia exactament el treball
dels copistes?
• Com
s’elaborava un llibre en l’edat mitjana?
3. Interpretació.
• Per què alguns copistes no volien estar en
l’anonimat? Quines marques o mètodes
utilitzaven per a donar-se a conèixer?
• Quines capacitats i coneixements havien de
tenir
els copistes per a fer la seua activitat?
Lectura
EGIPTE. JUDICI DELS MORTS
de un hombre para saber si es digno de ir al reino de Anubis. El muerto tiene que declarar, siempre con un sentido negativo (no maté, no robé…), y su declaración será puesta por escrito, así como el resultado del peso del alma, por el Dios de la sabiduría, Thot. El que fiscaliza todo es Anubis. Este juicio tiene una importancia muy grande ya que es algo inédito en las culturas de la Antigüedad y no volverá a darse nada parecido hasta el cristianismo, que recogerá muchas de las simbologías que utilizaban los egipcios. El juicio de los muertos se representa siempre de la misma manera: está presidido por Osiris, y está asistido por Isis y Neftis. Los tres dioses están rodeados por 42 asesores, los dioses de los distintos nomos. En uno de los lados aparece el difunto conducido de la mano por Anubis, "el conductor de almas". Llegan al centro de la escena donde hay una balanza; en un platillo se encuentra el corazón del difunto y en el otro una pluma (símbolo de la diosa Maat). Si los platillos quedan en equilibrio, el difunto es exculpado y avanza hacia Osiris acompañado por Horus, alcanzando la inmortalidad. Si los platillos no quedan en equilibrio el difunto debe ir hacia el devorador, mezcla de cocodrilo, hipopótamo y león
EGIPTE. MOMIFICACIÓ
MOMIFICACIÓN
|
| Quizás lo más llamativo de Egipto, aparte de las pirámides y los misteriosos saberes, sean sus momias. Todo parece indicar un desmedido culto a la muerte, al más allá... sin embargo, tanto los escritos como el arte nos indican lo contrario. Si bien es cierto que el culto a los dioses está presente en todo, la religión no impide el deleite, el placer y la diversión. Las tumbas de los Reyes nos hablan de su poder, de sus victorias, de su culto a los dioses; tan solo durante el periodo de Amarna parece humanizarse el arte funerario. Libres de cargas y deberes del Rey, los nobles y altos funcionarios decoran sus tumbas con escenas alegres de sus vidas. Para las culturas anteriores, la muerte conduce a un mundo oscuro y triste. La religión tiene en cuenta los hechos de la vida. Ni siquiera el Dios vivo está libre de juicio. ¿POR QUÉ LA MOMIFICACIÓN DE UN CADÁVER? La momificación está basada en la leyenda de Osiris: Seth descuartiza un cuerpo para impedir su resurrección y es Isis quien reúne los trozos y recompone el cuerpo, lo venda y le devuelve el aliento de vida. Las parte en la que se compone el ser individual son Jat, Ib, Ka, Ba, Ju, Sejem, Sah, Ren y Jaibit. Este es el motivo principal del arte funerario. No olvidaremos que mucho antes del descubrimiento de la momificación, el clima y la arena se encargaban de ello. Existen multitud de cadáveres del cuarto milenio momificados de forma natural y enterrados en posición fetal. En la Necrópolis de Tebas, se descubrió una fosa común con casi un centenar de soldados muertos en combate; seguramente pertenecían al ejército de Mentuhotep. Ninguno de estos cadáveres presentan incisiones que demuestren el vaciado de sus órganos, estos cuerpos están perfectamente conservados. TÉCNICAS Este trabajo era realizado por sacerdotes especializados. Aunque su trabajo era esencial para la religión egipcia, estos sacerdotes no eran bien vistos por el pueblo. Una vez desaparecido los signos de vida, los familiares entregan el cuerpo a los sacerdotes para su momificación. Estudios posteriores realizados han revelado muchas incógnitas. Dice Herodoto que cuando en alguna casa muere un hombre de cierta categoría, todas las hembras se cubren la cabeza y la cara de barro, luego dejan el cadáver en la vivienda, recorren la ciudad junto a los parientes del difunto golpeándose el corazón.Cuando todo esto ha terminado, se llevan el cadáver al embalsamatorio. Allí se hace cargo de él un equipo de gentes especializadas que cuando se hallan ante el cadáver muestran a los parientes diferentes tipos de modelos. El más lujoso se trata de Osiris. Luego les presentan uno de otra clase más económico y ordinario, y un tercero que es el más barato de todos. Una vez concluida la propaganda eligen un modelo y dejan al muerto en manos de los embalsadores. |
| EL MODELO DE LUJO Con un afilado cuchillo de piedra cortante, se practica al cadáver una incisión en el flanco y le sacan las vísceras. Cuando se han limpiado y rociado con vino de palma, las pulverizan con especies molidas. Luego rellenan el vientre con mirra pura triturada, finísima casia y todo clase de sahumerios y lo vuelven a coser. Después lo sumergen en un recipiente de natrón, dejándolo allí por espacio de 70 días, pero no más, pues de lo contrario la sosa atacaría demasiado la carne. Pasado este tiempo se saca de nuevo el cuerpo, lo lavan bien y le llenan el vientre con serrín de madera. Los operadores juntan fuertemente las piernas del cadáver, lo cruzan de brazos y lo envuelven. Entonces los parientes se llevan el cadáver a casa, lo meten dentro de un ataúd de madera y lo arriman de pie contra la pared en la habitación del difunto. EL MODELO INTERMEDIO Para el muerto cuyos parientes no quieren gastar tanto se escoge el segundo modelo que debe contentarse con el tratamiento siguiente: Los embalsadores llenan una jeringa con aceite de cedro que inyectan en el cuerpo por el orificio anal que luego obstruyen para evitar la salida del aceite. Después de esta manipulación permanece el cuerpo en el natrón los días correspondientes, y al final de este período dejan que se escurra el aceite, el cual ha disuelto el estómago y las entrañas y los arrastra consigo. Mientras tanto la carne también ha sido atacada en gran parte y disuelta por la sosa, de modo que el cadáver se ha quedado sin piel y sin huesos. Cuando esto sucede, le devuelven el cadáver a la familia. EL MODELO ECONÓMICO El embalsamiento de tercera clase al que recurren los más pobres es el siguiente: Le limpian las tripas, lo adoban con natrón con los consabidos 70 dias, lo secan al sol y sin más requisitos se le devuelve a la familia. Pero cuando fallecen las esposas de los altos personajes, sobre todo si han sido bonitas y pueden ser objeto de deseo, no se entregan inmediatamente para su embalsamiento, sino que se las deja pudrirse, y luego se entrega el cadáver a los embalsadores, pues se supone que entonces ya no corre el peligro de que abusen de ellas.
Si un egipcio, o incluso un extranjero, es despedazado por un cocodrilo o muere en un río, entonces los habitantes de la ciudad a cuyas orillas ha ido a parar el cadáver deben embalsamarlo, adornarlo luego lo mejor que se les sea posible y enterrarlo en tierra bendita.
Nadie tiene derecho a tocarlo. Los sacerdotes del Nilo lo sepultan como si fuese algo más que un cadáver humano. |
jueves, 14 de noviembre de 2013
CAUSES DE LES CROADES
CAUSES :
Les causes socials : L'augment de la població i la manca d'aliment suficient per a la mateixa . L'entusiasme dels cristians occidentals pel pelegrinatge a Jerusalem va semblar més aviat augmentar durant el segle XI . No sols prínceps , bisbes , i cavallers , sinó tot homes i dones de les més humils classes van emprendre la jornada santa . Exèrcits sencers de pelegrins van creuar Europa , i a la vall del Danubi es van establir hospicis on podien completar els seus provisions. En 1065 més de 12,000 alemanys que van creuar Europa sota el comandament de Günther , bisbe de Bamberg , en el seu camí a Palestina van haver de buscar refugi en una fortalesa en ruïnes , on es van defensar contra una banda de beduïns .
Les causes polítiques : Les croades van ser una forma de canalitzar l'esperit guerrer dels europeus a través d'un objectiu religiós . Europa estava dividida en molts estats els sobirans eren absorts en tedioses i fútils disputes territorials mentre l'emperador , en teoria el cap temporal de la Cristiandat , gastava la seva energia en disputes sobre Investidures . Només els papes havien mantingut una noció d'unitat cristiana ; Ells veien que grau els interessos d'Europa eren amenaçats per l'imperi Bizantí i per les tribus mahometanes , i només ells tenien una política estrangera; les tradicions es van formar sota Lleó IX i Gregori VII . L'ascens dels turcs seljúcides , però, comprometre la seguretat dels pelegrins i fins i tot amenaçar la independència de l'imperi bizantí i de tota la Cristiandat . En 1070 Jerusalem va ser presa , i en 1091 Diògenes, l'emperador grec, va ser derrotat i fet captiu a Mantzikert. Àsia Menor i tot Síria es van tornar la presa dels turcs . Antioquia va sucumbir a 1084 , i per 1092 ni una de les grans seus metropolitanes d'Àsia romania en possessió dels cristians. Tot això podem resumir en tres causes principals : - L'amenaça dels turcs a l'Imperi Bizantí i Europa occidental. - El desig de glòria i ambició dels reis i senyors de Europa. - La necessitat del Papat de consolidar el seu poder davant l'emperador germànic .
Les causes econòmiques i comercials :
La necessitat d'expansió comercial per part de les ciutats italianes .
Les causes religioses : El sentiment religiós de la població , especialment el seu desig de pelegrinar a Terra Santa . Les inclinacions i tradicions històriques impulsaven als europeus cap al Sant Sepulcre. La reforma efectuada en l'Església i el papat sota la influència dels monjos de Cluny havia augmentat el prestigi del romà pontífex davant totes les nacions cristianes , per tant ningú sinó el papa podia inaugurar el moviment internacional que va culminar en les Croades . Però malgrat la seva eminent autoritat mai hauria pogut el papa persuadir els pobles occidentals d'armar-se per a la conquesta de la Terra Santa de no haver estat perquè les relacions immemorials entre Síria i Occident van afavorir el seu pla . Des del primer període cristià colònies de sirians havien introduït les idees religioses , art , i cultura d'Orient a les grans ciutats de Gàl·lia i d'Itàlia . Els cristians occidentals al seu torn van viatjar en grans quantitats a Síria , Palestina , i Egipte , sigui per visitar els Llocs Sants o per seguir la vida ascètica dels monjos de la Tebaida o del Sinaí . Encara que els resultats militars van ser adversos , les croades van tenir importants conseqüències en la societat i l'economia europea , donant lloc a un període de canvis que donaria pas a la modernitat. L’intens moviment de naus i persones a través de la mar Mediterrània va donar lloc al començament d'una important corrent d'intercanvi comercial i cultural entre orient i occident. La major activitat portuària va donar origen al ressorgiment de les ciutats i a l'aparició d'una nova classe social: la burgesia. A la mort de molts senyors feudals durant les croades , molts territoris van tornar a estar en mans dels reis , produint una gradual decadència del feudalisme. La diferenciació entre els diferents regnes participants de les croades va influir en la consolidació de les diferents nacionalitats .
Les causes socials : L'augment de la població i la manca d'aliment suficient per a la mateixa . L'entusiasme dels cristians occidentals pel pelegrinatge a Jerusalem va semblar més aviat augmentar durant el segle XI . No sols prínceps , bisbes , i cavallers , sinó tot homes i dones de les més humils classes van emprendre la jornada santa . Exèrcits sencers de pelegrins van creuar Europa , i a la vall del Danubi es van establir hospicis on podien completar els seus provisions. En 1065 més de 12,000 alemanys que van creuar Europa sota el comandament de Günther , bisbe de Bamberg , en el seu camí a Palestina van haver de buscar refugi en una fortalesa en ruïnes , on es van defensar contra una banda de beduïns .
Les causes polítiques : Les croades van ser una forma de canalitzar l'esperit guerrer dels europeus a través d'un objectiu religiós . Europa estava dividida en molts estats els sobirans eren absorts en tedioses i fútils disputes territorials mentre l'emperador , en teoria el cap temporal de la Cristiandat , gastava la seva energia en disputes sobre Investidures . Només els papes havien mantingut una noció d'unitat cristiana ; Ells veien que grau els interessos d'Europa eren amenaçats per l'imperi Bizantí i per les tribus mahometanes , i només ells tenien una política estrangera; les tradicions es van formar sota Lleó IX i Gregori VII . L'ascens dels turcs seljúcides , però, comprometre la seguretat dels pelegrins i fins i tot amenaçar la independència de l'imperi bizantí i de tota la Cristiandat . En 1070 Jerusalem va ser presa , i en 1091 Diògenes, l'emperador grec, va ser derrotat i fet captiu a Mantzikert. Àsia Menor i tot Síria es van tornar la presa dels turcs . Antioquia va sucumbir a 1084 , i per 1092 ni una de les grans seus metropolitanes d'Àsia romania en possessió dels cristians. Tot això podem resumir en tres causes principals : - L'amenaça dels turcs a l'Imperi Bizantí i Europa occidental. - El desig de glòria i ambició dels reis i senyors de Europa. - La necessitat del Papat de consolidar el seu poder davant l'emperador germànic .
Les causes econòmiques i comercials :
La necessitat d'expansió comercial per part de les ciutats italianes .
Les causes religioses : El sentiment religiós de la població , especialment el seu desig de pelegrinar a Terra Santa . Les inclinacions i tradicions històriques impulsaven als europeus cap al Sant Sepulcre. La reforma efectuada en l'Església i el papat sota la influència dels monjos de Cluny havia augmentat el prestigi del romà pontífex davant totes les nacions cristianes , per tant ningú sinó el papa podia inaugurar el moviment internacional que va culminar en les Croades . Però malgrat la seva eminent autoritat mai hauria pogut el papa persuadir els pobles occidentals d'armar-se per a la conquesta de la Terra Santa de no haver estat perquè les relacions immemorials entre Síria i Occident van afavorir el seu pla . Des del primer període cristià colònies de sirians havien introduït les idees religioses , art , i cultura d'Orient a les grans ciutats de Gàl·lia i d'Itàlia . Els cristians occidentals al seu torn van viatjar en grans quantitats a Síria , Palestina , i Egipte , sigui per visitar els Llocs Sants o per seguir la vida ascètica dels monjos de la Tebaida o del Sinaí . Encara que els resultats militars van ser adversos , les croades van tenir importants conseqüències en la societat i l'economia europea , donant lloc a un període de canvis que donaria pas a la modernitat. L’intens moviment de naus i persones a través de la mar Mediterrània va donar lloc al començament d'una important corrent d'intercanvi comercial i cultural entre orient i occident. La major activitat portuària va donar origen al ressorgiment de les ciutats i a l'aparició d'una nova classe social: la burgesia. A la mort de molts senyors feudals durant les croades , molts territoris van tornar a estar en mans dels reis , produint una gradual decadència del feudalisme. La diferenciació entre els diferents regnes participants de les croades va influir en la consolidació de les diferents nacionalitats .
EGIPTE: Resum.
EGIPTO, EL NILO Y EL DESIERTO
MARCO GEOGRÁFICO
Egipto tiene una situación privilegiada, porque el desierto le aisla los enemigos, y por otro lado, el Nilo tiene un régimen de crecidas que permite la irrigación y fertilización de las tierras de cultivo.
Hay dos regiones:
- Bajo Egipto : un extenso valle formado por la delta del Nilo
- Alto Egipto: una tierra árida donde solo es posible la vida en la estrecha zona irrigada por las aguas del río
Entre el V y el IV milenio a. C las tribus que vivían dispersas por todo el territorio egipcio se fueron concentrando a orillas del Nilo.
EL APROVECHAMIENTO DE LAS AGUASCada primavera se producen las lluvias torrenciales que alimentan el caudal del río. Desde primeros de Junio hasta Septiembre, el río experimenta una mansa y poderosa crecida que inunda todas las tierras a sus orillas. En octubre se inicia la retirada de las aguas y queda un limo negro que fertiliza los campos de cultivo.
El problema es que las tierras alejadas de la orilla no les llegaba el agua, por lo que tuvieron que controlar las crecidas. Para ello, construyeron diques y canales para contener las aguas, almacenarlas y distribuirlas por las tierras circundantes. Así, aumentó la superficie cultivable y creció la producción agrícola.
El río se convirtió en la principal vía de comunicación, y por eso las grandes ciudades están muy cerca del río, como Menfis o TebasLOS AVANCES TÉCNICOS
- Grandes desarrollos en torno al cálculo y la geometría.
- Calendario para controlar las crecidas (El año fue dividido en 365 días y el día en 24 períodos)
- Sistemas de contabilidad
- Técnicas constructivas e hidráulicas
EL EGIPTO DE LOS FARAONES
Narmer fue el primer faraón porque unió las tierras del Alto y del Bajo Egipto en el 3000 a. C
EL PODER DEL FARAÓN
- El faraón tenía poder absoluto, es decir que era el dueño de todas las tierras, y era el único gobernante
- Además se le consideraba un dios en vida
- Tenía la dirección y la organización de las obras de canalización e irrigación de las tierras
- Se acompañaba de fieles sirvientes y funcionarios que le ayudaban en las tareas de gobierno
- El territorio estaba dividido en provincias, y en cada una de ellas se encontraba un gobernador, una persona que se encargaba de hacer cumplir las leyes del faraón a través de otros funcionarios (de justicia, de hacienda...)
- El ejército dependía del faraón, y se encargaban de la protección de su persona y de todas las tierras.
LOS PRIVILEGIADOS
* LA NOBLEZA: Gobernadores, jefes del ejército y los sacerdotes. Poseían grandes riquezas y territorios (que el faraón les regalaba por su buen servicio)
* LOS SACERDOTES: Dirigían los ritos religiosos, practicaban la ciencia (observaciones astronómicas, cálculos...) y dominaban la escritura jeroglífica y administraban las tierras del templo.
* LA NOBLEZA: Gobernadores, jefes del ejército y los sacerdotes. Poseían grandes riquezas y territorios (que el faraón les regalaba por su buen servicio)
* LOS SACERDOTES: Dirigían los ritos religiosos, practicaban la ciencia (observaciones astronómicas, cálculos...) y dominaban la escritura jeroglífica y administraban las tierras del templo.
* LOS ESCRIBAS: Conocían todos los secretos del cálculo y la escritura egipcia, y eran los únicos capaces de calcular los impuestos, asegurar las labores de construcción e irrigación, organizar el ejército y transcribir las órdenes del faraón.
EL PUEBLO EGIPCIO
* CAMPESINOS: Constituían la mayoría de la población. Eran libres, pero estaban ligados a la tierra que pertenecía al faraón. Debían entregar una parte de los productos obtenidos de la tierra a los funcionarios del faraón o del templo. Además trabajaban gratuitamente para construir pirámides, templos...
* CAMPESINOS: Constituían la mayoría de la población. Eran libres, pero estaban ligados a la tierra que pertenecía al faraón. Debían entregar una parte de los productos obtenidos de la tierra a los funcionarios del faraón o del templo. Además trabajaban gratuitamente para construir pirámides, templos...
* MERCADERES Y ARTESANOS: trabajaban el lino, la piedra y los metales, la orfebrería y el trabajo del cuero, la madera y la cerámica. Trabajaban en pequeños talleres privados o en grandes complejos que dependían del faraón, de los nobles o de los templos
* ESCLAVOS: Un número muy reducido de personas que trabajan en peores condiciones
* ESCLAVOS: Un número muy reducido de personas que trabajan en peores condiciones
5. LA RELIGIÓN EGIPCIA
Era politeísta, es decir que cree en varios dioses. Cada ciudad tenía sus dioses locales , y alguno de ellos eran adorados en todo Egipto.
DIOSES
- RA: Dios Sol al que se le unió Amón, el dios de Tebas
- OSIRIS: El dios de los muertos porque resucitó tras haber asesinado a su hermano Seth, dios de las tinieblas
- ISIS: Hermana y esposa de Osiris, es la diosa de la fertilidad. Su hijo es Horus, el dios de la guerra
- ANUBIS: Dios del Infierno
- THOT: Inventor de la escritura y dios de la Sabiduría
Fuera del culto oficial, había otro tipo de divinidades familiares y locales. La gente era muy supersticiosa y se protegían con amuletos
Los dioses habitaban en los templos y se reencarnaban en la estatua que se hallaba en el santuario. Los sacerdotes debían rendirle culto y obsequiarles con las ofrendas. Durante las fiestas religiosas sacaban la estatua del dios en procesión sobre la barca sagrada.
LA VIDA DE ULTRATUMBALos dioses habitaban en los templos y se reencarnaban en la estatua que se hallaba en el santuario. Los sacerdotes debían rendirle culto y obsequiarles con las ofrendas. Durante las fiestas religiosas sacaban la estatua del dios en procesión sobre la barca sagrada.
Se creía en la vida después de la muerte, pues los seres humanos estaban formados por un cuerpo y un alma (Ka). Cuando el cuerpo moría , el ka pasaba la vida de ultratumba, pero,para ello el cuerpo debía permanecer incorrupto (momia)
La familia embalsamaba el difunto ,que tras cuarenta días se convertía en una momia disecada. Luego se celebraban los funerales y se transportaba al difunto en procesión hasta su tumba, que estaba dirigida hacia el Oeste donde empezaba el más allá.
Los difuntos debían presentarse ante el Tribunal de Osiris, que juzgaba su vida terrenal. Para superar el juicio se colocaba la Tumba frente al libro de los muertos, un libro que incluía como debía comportarse el difunto ante el tribunal. Si lo superaba podía entrar en el más allá.
La familia llevaba ofrendas a las tumbas y las rodeaba de pequeñas estatuas cubiertas de inscripciones mágicas, que se encargaban de suplir al difunto en sus trabajos. Creían que las pinturas y las esculturas cobraban vida en el más allá.
Los difuntos debían presentarse ante el Tribunal de Osiris, que juzgaba su vida terrenal. Para superar el juicio se colocaba la Tumba frente al libro de los muertos, un libro que incluía como debía comportarse el difunto ante el tribunal. Si lo superaba podía entrar en el más allá.
La familia llevaba ofrendas a las tumbas y las rodeaba de pequeñas estatuas cubiertas de inscripciones mágicas, que se encargaban de suplir al difunto en sus trabajos. Creían que las pinturas y las esculturas cobraban vida en el más allá.
LA MORADA DE LOS DIOSES: EL TEMPLO
ARQUITECTURA EGIPCIA
Características generales:
- Durante toda su historia, el arte se mantuvo siempre igual, es decir que los edificios eran muy parecidos entre sí
- Arquitrabada: quiere decir que no tenía ni arcos, ni bóvedas
- Se realizaban en piedra, y se decoraban las paredes con relieves o pinturas, e incluso con grandes esculturas
- Monumentalismo: grandes construcciones, el faraón esperaba expresar la grandeza y el poder de su reino y de sus dioses
LOS TEMPLOS
Todos se construyeron de una manera similar. El acceso al templo se hacía a través de una avenida de esfinges que conducía hasta la puerta monumental, formada por dos grandes pilonos. Delante de la puerta había dos grandes obeliscos y todo el recinto estaba amurallado.
Todos se construyeron de una manera similar. El acceso al templo se hacía a través de una avenida de esfinges que conducía hasta la puerta monumental, formada por dos grandes pilonos. Delante de la puerta había dos grandes obeliscos y todo el recinto estaba amurallado.
Ya en el interior se accedía a un patio porticado, seguidamente a una sala hipóstila (de columnas) y por fin el santuario, donde en penumbra se guardaba la estatua del dios. Solo los sacerdotes y el faraón podían acceder al santuario, pues el pueblo solo llegaba al patio, y los nobles y funcionarios podían llegar a la sala hipóstila.
LAS TUMBAS EGIPCIAS
Las primeras eran sencillas construcciones rectangulares y de escasa altura llamadas mastabas
Las primeras eran sencillas construcciones rectangulares y de escasa altura llamadas mastabas
De la superposición de mastabas surgió las pirámides, de las que destacamos Keops, Kefrén y Micerinos, en Gizeh.
Para proteger el descanso del faraón, las entradas a las pirámides estaban escondidas. Además, construían grandes galerías que conducían a falsas cámaras; las verdaderas estaban llenas de tesoros, disimuladas y tapadas por un muro.
A lo largo del Imperio Medio, las clases sociales más pobres se momificaban y eran enterrados en grandes fosas o sepultados bajo la arena del desierto.
A lo largo del Imperio Medio, las clases sociales más pobres se momificaban y eran enterrados en grandes fosas o sepultados bajo la arena del desierto.
El miedo a los frecuentes saqueos y robos en las tumbas hizo que, en el Imperio Nuevo se enterrasen en Hipogeos, grandes cámaras funerarias excavadas en la roca, bajo tierra que estaban lujosamente decoradas.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)